web analytics
 

Holidays

4

Passa alguna cosa estranya amb les antologies. És com una sinèrgia còsmica que condueix tots els autors i les obres que s’hi inclouen cap al mateix destí. Èxit o desfeta per una; èxit o desfeta per la resta. És com si, al estar intrínsecament vinculades pel mateix suport físic, llibre, CD o pel·lícula, la cadència general de cada una es possés en consonància amb la resta. Amb les antologies escrites i musicals és ben fàcil endevinar la mà culpable del reeiximent o el fracàs. Com és natural, el bon/mal criteri de l’antòleg determina, en última instància, el color de la compilació. M’és força més difícil provar d’explicar tan singular fenomen quan parlem d’una pel·lícula…

A (de Antòleg) – Doncs, sí, mira, que vull fer una antologia d’horror i he pensat que tu podries fer-me un curt ben terrorífic que s’hi emmotllés bé, i tal… Què? El fil conductor? Ah, sí, és clar: les festivitats! La teva aportació seria un curt sobre el Dia de la Mare i…
A (de Autor) – El Dia de la Mare!? Vaja conyàs! Jo és que preferiria Pasqua, que sempre m’ha fet així com basarda el conill dels ous de coloraines…
A – Ostres, noi, és que la Pasqua ja li he promès a en McCarthy, saps? Ja em sap greu…
A – Mmmhh… Puto McCarthy… Nadal?
A – Dia de la Mare?
A – Dia del Pare?
A – Dia de la Mare!

Holidays pintava tremenda en el seu tràiler original. La pel·lícula conté visual i mestratge tècnic més que suficient com per deixar esglaiadores escenes pel record. Intueixo un bon (i car) equip de professionals darrera l’escenografia de cada un d’aquests contes. També el tema que ven el tràiler (i cóm el ven) resulta del tot engrescador. Es tracta de les tradicions que, any rere any, toca patir. Com els dies emblemàtics que són i ens recorden, indolents, primer, cóm de ràpid passa el temps i, segon, cóm de malament envelleixen els nostres més avinguts, cruel reflex del mateix fenomen agafant cos i forma en un mateix. Dia de Sant Valentí, Pasqua, el Dia del Pare, el Dia de la Mare, el Nadal, Cap d’Any, i companyia, un rere l’altre, any rere any, marcant el tempo dels compromisos familiars que condueixen, en certa mesura, la nostra existència.

No em sé avenir de la deplorable desfeta de tots i cadascun d’aquests prometedors nous talents del fantastique de més rabiosa actualitat. D’en Nicholas McCarthy (The Pact) fins en Kevin Smith (Tusk, Red State), passant per la Sarah Adina Smith (The Midnight Swim) o en Dennis Widmyer (Starry Eyes), ben bé tots aquests tenen el bagatge necessari per anticipar, amb més o menys encert, curts d’una certa qualitat artística i conceptual. Recolzat en el visual del tràiler i animat pels precedents esmentats, estava prou convençut d’anar a passar una bona estoneta en singular i temible companyia. Il·lús de mi, les dues primeres històries ja deixaven les meves inflamades expectatives a l’alçada del borró que rodola ufanós pel sòl del meu estudi. L’adolescent totxa bojament enamorada del seu entrenador (pel dia de Sant Valentí, a càrrec del tàndem Kevin Kölsch i Dennis Widmyer) i l’esbiaixada nena pèl-roja (pel dia de Sant Patrick, segons en Gary Shore), sumaven, d’entrada, masses nenes tarades pel meu gust. Mentre la mística absurda i el surrealisme trencadís i grinyolant d’aquest segon curt em provocava un desfici incontrolable, ja sabia que això no havia d’aixecar el vol de cap de les maneres. Sengles finals, pel Dia de la Mare i el Dia del Pare respectivament, precipitats i destrempants com una gerra d’aigua glaçada tirada amb desmesurada agressivitat en ple acte carnal, confirmaven les meves sospites. Plorant desconsoladament mentre seccionava longitudinalment els meus dos canells, sofria violents espasmes tot mirant-me el curt d’en McCarthy i la seva artificiosa versió d’una Pasqua monstruosa, les noies molt joves i rosses que alliçonaven durament un petit gran barbut per Halloween, o com un Seth Green al·lucinat representava per l’afició la decaient seqüència d’en Scott Stewart (Legion) pel Nadal, en clau de ciència ficció. A qual més desmanegat i absurd, només el curt de l’Adam Egypt Mortimer, amb la conducció d’una sempre solvent i deliciosa Lorenza Izzo, salvava els mobles per Cap d’Any.

M’ensumo el que ha passat aquí: curts de temps i ganes, els llorejats guionistes i directors novells han col·locat amb aquests curts aquell esborrany mig oblidat a la calaixera, o aquella idea sense sortida ni canalització, només per sortir al pas. El fenomen resulta prou evident veient els “finals” (?) amb els que alguns autors rubricaven les respectives aportacions. Malaguanyades. Molt malaguanyades.

No Comments

Post a Comment