web analytics
 

Honeymoon

4

Per norma general, les històries destinades al gran públic, explicades en el format que sigui, compten amb personatges conductors, amb persones. És un fet: ens agraden les històries que parlen de persones, que afecten a persones, que inclouen persones. Fins i tot, si el protagonista és animal (Ratatouille) o cosa (Cars) o ésser de qualsevol índole (Casper, Monsters, Inc.), es tendeix a personalitzar buscant (potser) el factor empatia, l’efecte mirall, perquè el televident es fiqui a la seva pell i, per tant, a la pel·lícula. Normal, oi? Cóm seria una pel·lícula d’horror sense gent horroritzada? Com patir per la sort del caràcter principal si no t’hi sents ni que sigui mínimament identificat?

Tot això, però, implica un temps i un esforç. Temps de metratge, en el cas de les pel·lícules. Temps de presentacions, de convivència obligada entre el(s) personatge(s) i l’espectador. És una costosa inversió que, ben feta, pot resultar molt rentable i, mal feta, la diferència entre l’èxit i el fracàs més absolut.

Podríem passar-nos línies divagant sobre aquesta qüestió. No ho farem. En el cas que ens ocupa, la inversió ha estat costosíssima: és presenta la parella de joves enamorats, de lluna de mel, el grau de compromís, el grau de respecte, lo enamorats que estan. I segueix: com interaccionen, com s’accepten l’un a l’altre, lo enamorats que estan. I segueix: com juguen, com riuen, com fan l’amor, com… com m’agradaria que un marcià d’enormes ullals els esbudellés cruel i vistosament.

Minuts i minuts de melós metratge buscant un efecte que acaba per abocar al rebuig i la sobredosi ensucrada. Ja ho vèiem, ja ho entenem que es busca condicionar l’empatia necessària per incrementar l’efecte pèrdua posterior. Però no: es podria haver fet molt més amb menys, i, de retruc, l’únic que s’aconsegueix (al menys en el meu cas) és exactament el contrari: que t’importi una merda ben grossa el que li pugui haver passat a la pèl-roja al bosc i les eventuals conseqüències.

No Comments

Post a Comment