web analytics
Title Image

Howl

6

“Els que exploren el terror freqüenten indrets estranys i llunyans. Per a ells són les catacumbes de Ptolemais i els mausoleus dels països de malson. S’enfilen a les torres il·luminades per la llum de la lluna als ruïnosos castells del Rin, i baixen negres esglaons coberts de teranyines sota les pedres disperses de ciutats oblidades d’Àsia. Els bosc encantat i la desolada muntanya són els seus santuaris, i planten la tenda a la bora de sinistres monòlits a illes deshabitades.”

Howard Phillips Lovecraft (1890-1937)

A aquesta li tenia ganes. L’Anglaterra i el terror mariden bé. Hi ha una llarga tradició de terror, còsmic o no (Stoker, Shelley, Barker, Machen, Campbell, i etcètera), que neix i irradia d’aquesta petita illa de parla anglosaxona. Serà per la seva condició d’illa i la melancòlica solitud que destil·len els seus pobles i les seves costes? Els ombrívols boscos de fosca fulla perenne? Aquest cel gris, plomís i amenaçant? L’adherència als costums i la tradició, arrossegant fantasmes del passat per la catifa del present, camí del futur? Sí, l’Anglaterra i l’horror mariden prou bé. I jo brindo per això amb una negra, negríssima cervesa tèbia, mentre em miro Howl una fosca nit de pluja.

L’especialista en efectes especials Paul Hyett, responsable també del guió i la direcció de The Seasoning House, una cruel entrega sobre tortura, violacions i mort, on, en un moment donat, víctima i botxí intercanvien papers, s’endinsa aquí al subgènere werewolf en el seu format més bàsic i autèntic. Res d’esoterisme, romanticisme, ni explicacions recargolades. Aquí anem directes al nus, que és on volem anar. Ras i curt: la bèstia i el grup de sofertes víctimes que han de morir, empaitades abans pel depredador. Per què han de morir? Perquè han de fer-ho, ves. Per què? Perquè nosaltres així ho desitgem! Seria prou inversemblant una d’homes-llop on el homes surtin victoriosos de la lluita contra el llop. El llop és poderós. El llop és força airada, fúria desenfrenada. Res de gossets entremaliats amb una certa apetència per la carn humana. No. El llop, l’home-llop, és un ésser brutal, imparable; un carnívor despietat que sorgeix de la ruptura i l’alliberament dolorós, d’ossos i carn esquinçada en tremenda metamorfosis, ansiós de carn i destrucció. Aquest és l’home-llop que nosaltres volem.

Nit tancada. Lluna plena. La pel·lícula ubica ràpid i bé un grapat de persones diverses, aïllades a un tren parat al mig del bosc. Algú és queixava de que el film apunta seqüències còmiques que desprès deixa orfes, i que una d’homes-llop sense comèdia queda com trista, incompleta. I jo que opino que no està malament que es reprengui l’essència primera de l’home-llop cinematogràfic, desproveït de comèdia o drama. Terror primordial: el monstre i les víctimes. Tot i així, davant la por i l’esgarrifança que provoca la bèstia, un pot permetre’s certs repunts de patetisme desesperat, i alguna sortida còmica, com a An American Werewolf in London, The Howling, The Company of Wolves o, la més actual, Late Phases, la del vell taciturn amb la pala. Davant l’animalot tot és possible, menys l’esperança. Com, aquí, a Howl.

Fins a dues vegades penses que la trama s’enroca i que el guió s’encalla en un carreró sense sortida. Són les mateixes vegades que veus com la bèstia s’obre pas a queixalades, imposant la seva dèria homicida a la lluita del grupet de passatgers. L’estira i arronsa entre el monstre i els supervivents en grup minvant esdevé prou engrescador, i tot i (o potser per) les estretors d’aquest tren que esdevé recer i parany al mateix temps. Malament a fora, pitjor a dins. I l’única via de sortida, la màquina, la llum i el progrés, col·lapsada, aturada ara, inservible, mentre algú no l’arregli i puguin tots marxar lluny de la bèstia i el seu vedat de caça.

La pel·lícula falla en no treure més i millor profit del monstre, un de molt ben caracteritzat, per cert. Tot i la falta d’una metamorfosi visualment entretinguda, es nota que l’amic Paul domina el tema dels efectes especials. L’aparició del bitxo i l’encisador cara a cara amb les víctimes resulta massa breu i a sotracs. L’autor prefereix fer incís en petites disputes, avinences i desavinences insulses entre el grupet de supervivents, en un altre estira i arronsa, aquest, bastant més desmanegat, entre el membres del grup, amb la clàssica evolució vers la maduresa de l’heroi, la noia i l’egoista prepotent i dolentot que, desproveït d’empatia, personifica l’antagonisme a l’heroisme, trencant l’equip. Això em val a produccions com The Mist, on un terror poc precís, desconegut, conjura aquestes bondats. Aquí, amb un tros d’home-llop burxant i pressionant, només hauria de quedar la lluita per la supervivència, en equip compacte, o lluita individualitzada, com vulgui vostè. I sang, molta sang, és clar.

PD: Què collons fa en Sean Pertwee (Dog Soldiers, The Seasoning House) fent de secundari breu i prescindible!? Ens hem tornat bojos o què!?

Tags:
No Comments

Post a Comment