web analytics
 

I Am a Hero

7

Magna decepció la meva el dia que em vaig assabentar de que el meu restaurant japonès preferit està, de fet, regentat per xinesos. Xinès el cuiner, xinès el que neteja els plats i xinesa la mestressa, que no és altra que la dona del cambrer, xinès també, és clar. “N’estàs segur Pere?”. “Del tot convençut”. Cara més rodona, ulls més afilats, i un to de pell lleugerament més auri. Xinesos. No sé, no sé… Un dia d’aquests preguntaré al cambrer, que per això de la fisonomia sóc més aviat poc destre. Tractant-se de l’orient llunyà sóc un ignorant en pràcticament totes les àrees de coneixement. Entre la Xina, el Japó i les diferents corees tinc un embolic important. Això, sense ficar-hi de per mig vietnamites, mongols i altres orientals de pell ambarina. No els distingeixo a simple vista i tinc problemes a l’hora de fer-ho fixant-me en aspectes de caire sociocultural.

Atiat per les bones sensacions de Train to Busan engaltava l’altre dia I Am a Hero, la proposta del cineasta japonès responsable de les Gantz i altres excentricitats derivades de (o inspirades en) el manga, en Shinsuke Sato. Ara parlem de zombis japonesos on abans tractavem coreans morts que s’aixecaven entre convulses sacsejades per arrencar una o dues goles a queixalades. Ara estem a l’illa nipona, una de costums fortament arrelades marcant un punt de distinció succint però important amb els col·legues occidentals o occidentalitzats, inclosos els coreans del sud. Entra en joc el manga donant forma, transfons i figura al seu personatge fetitxe, en Hideo (“hero”, pronunciat amb la pertinent prestesa), l’heroi, o l’antiheroi si voleu, un tros de friqui que dibuixa còmics de baixa tirada per una editorial de curta volada. Tranquil, avorrit i somiatruites, l’Hideo es troba de sobte en plena voràgine deletèria quan una infecció sacseja la ciutat i la gent comença a fer coses ben rares, majoritàriament de caire homicida. La solució passa per rebentar caps amb l’escopeta que el nostre protagonista porta a sobre, doncs resulta que el nano és aficionat al tir.

I Am a Hero passaria per una fantàstica versió nipona de l’anglesa Shaun of de Dead o l’americana Zombieland si no fos per l’estètica pròpia de l’univers manga, les breus seqüències dramàtiques que repunten (innecessàriament, sigui dit de pas) durant el metratge, i aquesta acció desenfrenada que empeny l’Hideo de la ciutat al bosc per acabar en un centre comercial. Aquí, al centre comercial, el survival mode contra els zombis i les lluites de poder entre els pocs supervivents reverbera les debades de la sèrie The Walking Dead, fent alguna que altra concessió devota a la iconoclàstica Dawn of the Dead, com no podia ser altrament. Aquesta darrera part és, però, més corrent i atrafegada. És en el moment primerenc on es fan les presentacions pertinents i comença l’epidèmia zombi on la pel·lícula exprimeix la seva essència personal, amb un deixant còmic molt entretingut, ric en humor negre i crítica social, i esventant una ràfega d’adrenalina sostinguda quan tot s’ensorra entorn el nostre protagonista i la seva trista vida cau feta bocins. És durant aquests primers dos terços del film on s’estableix l’escenari que engloba aquest perdedor recalcitrant i recognoscible que és l’Hideo, un trist nobody que passa desapercebut i somia amb despuntar ni que sigui una miqueta. És aquest caràcter central, aquest antiheroi perplex i pacifista que prospera a sotracs cap a la seva emancipació real sense acabar-s’ho de creure, creixent i madurant en el procés de conversió final. Quantes vegades n’hem vist un d’aquests en una pel·lícula de zombis? Sí, exacte: és en Simon Pegg a Shaun of the Dead, i és en Jesse Eisenberg a Zombieland. El mateix, però diferent. I ens encanta.

Bé. Molt bé, però tornem una mica sobre el que interessa, que són els zombis, és clar. Com a Train to Busan, el film no empeny (ni pretén fer-ho) el gènere zombi cap a noves direccions, però recapitula sobre els barems establerts i els interpreta lliurement amb un to fresc i prou satisfactori. Aquests no són zombis frenètics com els de la producció coreana. Tampoc no són zombis lents i atrotinats com els de Night of the Living Dead i les innumerables revisions que se n’han fet. Els japonesos són zombis psicòtics que varien en comportament i pulsacions. N’hi ha que es mouen i gesticulen com la Sadako de Ringu o la Kayako de Ju-on. Hi ha zombis que retenen part de la seva memòria en vida, condicionant el seu comportament en mort. Aquí un humor negre que sotja el sentit de l’absurd i la crítica social més desinteressada i eficaç és capaç d’esgarrapar més d’una riallada involuntària a un espectador abstret en la tensió de la lluita i l’acció. La seqüència de la xicota o el taxista en són exemples fragants, però podem encara veure una mica d’aquest color amb l’esportista d’elit i les successives sortides de to d’uns zombis que funcionen en massa com la força opressora que pretén ser, però sense perdre una individualitat enriquidora ben vista per l’artífex de la proposta. El mateix, però diferent. I sí, ens encanta!

No Comments

Post a Comment