web analytics
 

I, Frankenstein

1

Sé que porto regular això de mirar-me pel·lícules de forma compulsiva quan estic a un clic d’entomar per segona vegada consecutiva una pel·lícula més lenta i avorrida que una competició de papiroflèxia entre narcolèpctics. “Cave? Cave, Cave… No. No l’he vist. La miro!”, “Quiet aquí, capsigrany! Sí que l’has vist tanoca! És la producció noruega que et van vendre com el remake europeu de The Cave (2005) i vas menjar-te amb patates (i molta, molta cervesa) el passat dimecres 18 de Gener!”, “Aix, calla, sí. Sí que l’he vista”. “I com aquesta, masses!”, reflexiones mentre navegues distret per la cartellera. “Miro masses pel·lícules…”, mentre busques i filtres i selecciones a través de les etiquetes pertinents. “Lleixo massa poc…”, mentre vas recorrent caràtules tot cofoi. “Això és una completa pèrdua de temps…”, mentre t’atures a la de I, Frankestein (2014) i te la remires abstret… I abans de que la consciència agafi les regnes del braç l’índex de la mà dreta ha pres el botó de la disbauxa i un inconscient sempre àvid d’històries fantàstiques t’obliga a una visió contemplativa des de l’Olimp del cinèfil, fora l’abast de cabòries pràctiques més o menys raonables, més o menys urgents. Butaca, cervesa, crispetes i pantallot. I vinga-va-som-hi-tots!

No sé si va ser en Robert Rodriguez amb From Dusk Till Dawn (1996) o en Wesley Snipes com a Blade (1998, bastant abans de provar de fotre-li doblegada al fisc) qui varen posar de moda aquestes pel·lícules d’acció eixelebrada, trets a dojo, molta arma blanca, cops de puny i puntades de peu karateka per combatre el maligne en forma d’hordes de dimonis, vampirs i altres dels éssers de malson que tindrien el seu hàbitat natural a les pel·lícules de terror. És una mena de còctel cinemàtic que es prepara ben sacsejat i barreja amb fruïció l’acció eixelebrada i el terror romanent d’un escenari i personatges arquetípics vilipendiats per la lluentor de les explosions i la perícia dels herois a l’hora d’administrar xarop de puny. Tot i que sigui jo dels que aplaudeixen amb fervor el mestissatge genèric, aquesta combinació en particular o no em diu gaire res, o em molesta en mesura. Encara que hagi aplaudit (amb recances, això sí) entregues que compaginaven amb un encert moderat acció borbollant i bitxos antropòfags (Blood: The Last Vampire, Priest, The Last Witch Hunter), la perspectiva m’ha decebut en incomptables ocasions (Underworld, Van Helsing, Resident Evil, Abraham Lincoln: Vampire Hunter, Hansel & Gretel: Witch Hunters). Sobretot quan venen carregats d’una imatgeria difosa que, no contenta amb menjar-se el monstre mític, depreda encara altres personatges de l’imaginari popular (des del setzè president dels Estats Units de Nord-Amèrica a l’emblemàtic personatge de la Mary Shelley), aquests blockbusters de manual rebenten els criteris estètics i de coherència més obvis empantanegats en l’acció gratuïta, desproporcionada, explosiva i completament desfasada. No importen les raons, només els mastegots, proclamen als quatre vents aquestes propostes. I nosaltres ens les creiem. De veritat que ho fem.

Però, ai las! Sembla que algun tipus de fil conductor sigui condició indispensable ni que sigui tangencialment per donar peu i forma a tanta acció ufanosa. És en aquestes que es conjura i madura i fermenta al cap del cineasta una versió tarada de gàrgoles que es desviuen per protegir la humanitat (?), dimonis que confabulen per tal de conquerir-la i ni més ni menys que en Frankestein, pul·lulant per aquí i per allà, trist i capcot d’ençà el seu desafortunat naixement, sense saber gaire a què dedicar-se fins que descobreix en el repartiment ininterromput de bastonades múltiples un ofici escaient a les seves aptituds innates.

De debò? Sí, nano. I més encara: tant se val. Si la cosa surt bé, un espectador enlluernat per la virulència del foc i les explosions a penes si té temps de plantejar-se qüestions ocioses, com per on paren els ciutadans mentre els dimonis i les gàrgoles es passen per la pedra mitja ciutat, o si l’ànima d’en Frankestein se l’ha confeccionat ell mateix a base d’esventrar dimonis, o si ha estat aquesta maca doctora qui li ha cosit mentre suturava el musculós abdomen de l’Aaron Eckhart. Eh! No facis força, galifardeu! Ja vols sucar el melindro, eh? Són les gàrgoles asexuades a la Terra i és quan moren i pugen al cel que recuperen les eines per fornicar? He entès el que s’ha d’entendre o he entès el que he volgut entendre? Per què m’estic mirant aquest tros de cautxú amb llumetes, tan interessant, original i imaginatiu com una carta d’ajust estroboscòpica? Jo Frankestein, tu… Jane. Això de ser immortal és molt avorrit. Em sento sol i sense ànim(a). Perdoneu-me si vaig matar la dona del meu pare, va ser sense voler. Una rebequeria. Tinc dos pals de fusta i els sé fer anar. Jo molo molt perquè soc diferent, ni humà, ni dimoni, ni gàrgola. Jo, Frankestein… tu Jane.

A la merda. Me’n vaig a dormir.

No Comments

Post a Comment