web analytics
 

I Had a Bloody Good Time at House Harker

6

Heus ací una comèdia de terror esbojarrada, directe a vídeo, de baix pressupost, lliure de presumits slackers (bé que una mica deutora amb els norantes), rica en gags slapstick, amb un intricat i original estil visual i sobrada de nervi narratiu, que no em desagrada pas. Gairebé sóc capaç de reconèixer que se m’ha fet ben curteta i me n’he rigut bastant, i tot i que no tots els acudits funcionen i l’argument sigui una absoluta bestiesa. També l’acompanyament ha ajudat, és clar: un parell dels clàssics cubates de J&B amb cola i un pot de tramussos fresquets de la nevera. Un començament inusual com el de I Had a Bloody Good Time at House Harker bé es mereix una celebració en condicions. Trobo sublim l’hilarant ús del muntatge en aquesta seqüència d’introducció, a les mans de l’Spencer Jones i el director, que subverteixen un tòpic tan abusat com és el flashback de començament de munió de films de terror i en redueix a un ridícul coitus interruptus. Amb els crèdits i la banda sonora retro s’alterna la patètica representació teatral dels germans Harker amb el relat dels fets originals, esdevinguts dècades abans i rodats amb una acurada factura visual. Un cop ficats en situació i actualitzats els antecedents la història segueix la deriva dels dos membres menys capaços de la família Harker i el seu millor amic, un altre atordit il·lús i calent, mentre la caguen una i altra vegada intentant sortir d’un embolic monetari cada vegada més i més complicat. A més, aquests tres ximples però-que-molt-ximples s’envolten d’un poble sencer de taujans, una escriptora nimfòmana de novel·les romàntiques de vampirs, una vella veïna psicòpata i el seu marit ex-sacerdot especialista en possessions, i un trio de policies, dos d’ells negres que protagonitzen un curiós gag a la Cabin Fever un cop acabats els crèdits de la pel·lícula.

En Clayton Cogswell, el director d’aquest film, tampoc és que vagi sobrat de diners. Això sí, esprem cada dòlar a la pantalla, i malgrat el patir d’una rara tendència a sobreutilitzar el contrapicat, es nota la seva dedicació i recerca per l’originalitat dins d’un gènere tan trillat com és la comèdia de terror. Només cal fixar-se en els funambulismes de la càmera, botant nerviosa de personatge en personatge sense escatimar en prou complicades (pel baix pressupost) tombarelles tècniques amb l’objectiu de descriure visualment les emocions que afecten als seus protagonistes. També cal destacar la seva passió pel gag visual: aquest tatuatge de creu que s’estira al mateix temps queel seu portador, tota la conya amb el difícil moviment del molinet del madur aspirant a majorette, o el complex escac i mat al vampir. En Clayton no carrega les tintes com se sol fer (erròniament, sigui dit de pas) en aquest tipus de produccions, sinó que dóna més importància a la imatge i deixa espai per la còmica fissilitat dels seus actors. I quin càsting, senyors! L’encerta de carrer en absolutament totes les seves eleccions, des de les convincents i prou jocoses interpretacions d’en Noell Carroll, en Derek Haugens i en Jacob Givens, coautors de la història els dos primers, i guionista el tercer, el divertidíssim Arlan Godthaab com a Walter, l’ex-capellà renascut, o el surrealista i conciliador Nathan Lorch com el Sheriff Wayne, sense oblidar l’encantadora Whitney Moore al paper de la germana responsable i d’empenta. Tot plegat, una bona feina, nois, jugant en equip i gaudint com cal, com és de menester quan un es dedica a l’art i l’oci.

Va. Ja n’hi ha prou de donar sabó. Ha arribat el moment de patir una mica, perquè si bé ens ho hem passat bé a Can Harker, també és cert podríem haver-ho passat encara millor. És clar que, totes les mancances detectades, són comprensibles i prou perdonables. Errors com deixar personatges secundaris penjats, les seqüències de presentació del veritable vampir, o entossudir-se en el treball de presentar l’autora de best-sellers per després infrautilitzar-la frustra una miqueta les expectatives del públic. Les manies o els tics tècnics, i encara que ens posem en pla llepafils, tampoc no es noten, i la manca de pressupost queda prou compensada per l’abundància de moments genials. Així doncs, quedem a l’espera de la seqüela promesa amb homes llop. I si us plau, materialitzem d’una vegada per totes Twirl, aka Molinet, el Billy Elliott de les majorettes, que segur que en surt una gran pel·lícula. Recomanada pels fans de les comèdies gamberres d’en Simon Pegg i l’Edgar Wright i pels seguidors d’en Zach Galifianakis (ugh!) que troben en Derek Haugens un sòsia menys comercial però igual de pallassot.

No Comments

Post a Comment