web analytics
Title Image

Il Racconto dei Racconti (Tale of Tales)

7

“Perquè ja sabeu que jo mateix sóc un laberint, on un fàcilment es perd.”

Charles Perrault

 

De nen m’encantaven les faules i els contes. Els devorava per tones a la biblioteca local. Passava hores allà, mentre altres nois amb la meva mateixa edat empraven el seu temps en activitats més sanes, com córrer darrere una pilota en pantalons curts, o donar-se d’hòsties els uns als altres. No em penedeixo pas d’haver-m’ho perdut, la veritat. De fet, relacionar-me amb els coetanis de la meva edat em resultava força avorrit. Per mi eren éssers alienígenes innocents i sense cap mena d’imaginació. Curiosament, però, compartíem un coneixement bàsic sobre els personatges i les trames dels contes infantils, bé que el desenvolupament dels mateixos als llibres era més elaborat i un xic més fosc. Es tractaven afers sorprenentment adults a aquelles històries escrites: assassinat, violació, tortura, canibalisme o mutilació. El coneixement dels meus companys procedia de les 3 o més hores diàries de televisió, o de les pel·lícules infantils que anaven a veure amb els pares al cinema. Tots bevíem, però, de les aigües d’aquella font invisible i inesgotable, on les idees i els personatges flotaven com l’èter.

Gràcies a la psicologia profunda que desenvolupà en Freud i perfeccionà deixebles com en Jung, podríem anomenar aquest espai comú (tot i que complex d’acotar) com l’inconscient. Allà és on resideix tota la mitologia i cada una de les històries imaginades per l’home. A més, l’accés és totalment gratuït, i tot ésser humà, pel simple fet de ser-ho, pot passar i prendre el que més li agradi. Increïble, veritat? No em sorprèn gaire que fos la mateixa escola de psicologia que va atiar un interès palès en aquesta blasmada disciplina: la dels contes infantils. I, de passada, ens van descobrir la importància d’aquests relats pel sa desenvolupament de l’individu i l’útil auto-coneixement que aportaven. Era aquest l’objectiu de tota la perversa iconografia desplegada pels contes clàssics? Estic prou convençut de que així és. La intenció d’aquells grans narradors, com en Perrault, els Grimm o l’Andersen, no només era la de proveir d’una petita advertència o ensenyament, també incloïen una introducció al costat més desagradable de la vida adulta i, fins i tot, l’horror més inimaginable: la perversitat humana. Si aparquem a un costat les meravelles, els personatges zoomòrfics o els objectes màgics, ens mostren una imatge del món terrible i cruel, habitat per éssers propens a captenir-se de manera violenta i aberrant.

No vaig identificar el reflex d’aquesta visió obscura al cinema fins que no vaig contemplar obres europees o russes, on es representaven aquells contes en tot el seu esplendor, i més d’acord a com jo els recordava. S’explicitava la violència, els nus o el terrorífic sense la llepada suavitat de Hollywood, amb Disney al capdavant. Els italians, per exemple, sempre han sabut equilibrar molt bé la fantasia i el barroquisme dels contes tradicionals amb una mirada més perversa i realista. D’aquesta herència beu el senyor Garrone per realitzar la seva Il Racconto dei Racconti i, de pas, debutar al mercat anglosaxó més poderós, desafiant la indústria ianqui amb personalitat i valentia. Aquesta versió del llibre homònim d’en Gianbattista Basile conté traces del millor cinema italià (Passolini, Fellini), conservant també el sentit de la meravella dels clàssics. A més a més, és tan cruel, gràfica i eròtica com necessita per arribar a un públic adult. I parlo de nivells d’horror Hellraiser a determinades escenes del film. Res de “ui, quina por! La bruixa dolenta li ha donat a la Blancaneus una poma enverinada!”. No, res d’això. De fet, és possible que no tots els estómacs la suportin bé. Qui s’esperi una altra cosa és perquè no s’ha llegit els contes de fades originals.

Tres regnes i un segle XVII on l’extrema riquesa de l’alta noblesa contrasta amb la misèria de les capes més baixes de la societat (no gaire diferent de l’actualitat, no?), acullen al seu sinus personatges fabulosos, criatures mítiques i poderosa bruixeria, mentre en Garrone embolica tot això en un halo de bellesa i atoniment. No està sol: una legió d’intèrprets de gran talent l’ajuden. Una Salma Hayek (Everly) cruel i compassiva, un libidinós Vincent Cassel (Irreversible, Partisan), un Toby Jones (Berberian Sound Studio) avorrit i capritxós, una innocent Shirley Henderson (Trainspotting) o un John C. Reilly (Guardians of the Galaxy) calçasses i enamoradís, a més d’una caterva d’actors menys coneguts, brillant per igual, com els bessons Lees, la Bebe Cave, i etcètera. Suficient perquè les més de dues hores de metratge passin volant. Mentrestant, un circ ambulant amb còmics i malabaristes entrellaça les històries fins aquest final tan enigmàtic i agredolç com esplèndid, un cop païm l’experiència. Una joia inesperada del fantàstic, feta amb mitjans ianquis però amb afecte i cura europeus. I, sobretot, un sentit homenatge a aquelles rondalles que ens van ajudar a créixer com a adults sans (si és que això existeix) i ens van donar la clau del nostre propi món interior i, de passada, de l’inconscient col·lectiu. Un gran aplaudiment per al signore Garrone!

No Comments

Post a Comment