web analytics
 

I’m Not a Serial Killer

7

– You attacked my wife.
– You killed my psychoanalyst.

El responsable de Scintilla i Isolation, el cineasta anglès Billy O’Brien, interpreta pel cel·luloide la novel·la homònima de l’escriptor americà Dan Wells, prou versat en el noble art d’escriure horror i ciència ficció. En resulta una proposta francament interesant que aconsegueix fer ballar el cap de l’espectador bona part del seu metratge, mentre postula i descarta hipòtesis sobre la història que discorre davant els seus ulls.

De bones a primeres se’ns presenta el protagonista, aquest jove slacker i nihilista que (aparentment) acusa pulsacions homicides. Es tracta de l’actor de Portland que vam conèixer amb Where the Wild Things Are, un Max Records ja adolescent i amb una prometedora carrera al seu davant. A l’altra banda d’una balança eminentment esbiaixada trobem el seu atrotinat veí octogenari, interpretat per tota l’experiència i la carismàtica presència de tot un veterà com és en Christopher Lloyd (Back to the Future).

La deriva vital del protagonista i la seva família monoparental, trencada i malmesa per la incorpòria presència d’un pare absent i una germaneta que se’n desentén, recorda molt tangencialment la magnífica We Need to Talk About Kevin. El negoci d’embalsamat que regenta la mare del nano, on ell ajuda eventualment, i el bulling recurrent al que el sotmeten alguns companys a l’institut suggereixen un escenari que (aparentment) contradiu el títol de l’entrega. El seu personatge central, en John Wayne Cleaver, envoltat per la degradació de la mort i una apatia rabiosa que (aparentment) s’ha de preocupar per mantenir a ratlla, combrega ràpidament amb l’episodi de brutals assassinats que colpegen la petita localitat on viu. El seu psicòleg a penes si aconsegueix treure el nano de la seva abstracció obstinada, i és només la suspicàcia que l’empeny a investigar amb interès creixent el seu veí l’únic que realment aconsegueix motivar-ne una reacció honesta.

Així, l’apropament fascinat i perillós entre els dos pols, el jove i el vell, suggereix a endebades les sensacions de la proposta australiana Acolytes, mentre juga al fet i amagat veïnal com a Fright NightDisturbia, i suscita a debades l’aproximació de Apt Pupil. El poble, cada cop més espantat a mesura que apareixen nous cadàvers mutilats, i l’encert amb el que es caracteritza el drama familiar del noi funcionen molt bé com a escenari, i dóna cohesió i fonament a aquest duel, imaginari o real, entre els dos antagonistes. És francament entretingut veure com els autors juguen a obrir alternatives entorn el seu protagonista (la mare, la germana, el nano que l’atabala a l’institut, o aquesta maca companya de classe que se’l mira amb ulls tendres) amb una naturalitat franca però sempre mantenint la preponderància de la primera línia argumental. Com a They Look Like People, però bastant més evident, l’obra manté el tipus gràcies a un escenari ric en connotacions i no és fins la seva recta final on es descobreixen totes les cartes, per delit dels amants del terror abissal i els dimonis ancestrals. Una proposta perfectament recomanable en definitiva, i una pel·lícula madura que es preocupa per recrear un escenari íntegre i complex en el que ubicar la seva rondalla fascinada i fascinant. Així, sí. Així… sí.

No Comments

Post a Comment