web analytics
 

In a Valley of Violence

1

Qui no recorda aquells westerns d’estudi, d’autèntica vergonya aliena que, de tant en tant, reapareixen a televisió per amargar-nos la sobretaula? Sí, home, aquells productes que auguraven la fi de l’època daurada del cinema d’oest clàssic? Cóm oblidar aquestes catàstrofes cinematogràfiques on sempre acompanyaven al pistoler de torn o un nen, o una dona d’empenta, o un gos, o un cavall, o una mula ensinistrada fent monades? Suposo que la idea consistia en acostar aquest gènere violent i misogin a un públic més familiar, provant de suavitzar-t’ho. Una miqueta d’humor blanc, unes quantes llagrimetes i una mica de romanç cast empaquetat amb trencadissa cura per a tots els públics. Eren altres temps, per descomptat, i un públic completament diferent. Ara, al 2016, aquest tipus de westerns tous ja no atreuen gaires simpaties i fan pudor, ja no a producte caducat, sinó a formol reconcentrat. Llavors, per l’amor de Mitra, en què pensava en Ti West ressuscitant aquest tipus de ensucrades falòrnies?

No és gaire difícil endevinar el desastre descomunal que suposa In a Valley of Violence ni l’enorme pèrdua de credibilitat pel seu director davant els fans col·lectats amb The House of the Devil o The Sacrament. Rodar aquesta farsa gairebé mancada de personalitat ni cap valor de producció (la BlumHouse produeix, com no podia ser altrament), i tan allunyada de la seva estètica sanguinolenta, equival a disparar-se una bala directament a la templa. Quan en Sam Raimi va fer aquell nyap anomenat The Quick and the Dead, per sota fumejava encara part d’aquella energia cartoon signatura de la marca Raimi. En Ti, però, perd totalment els papers amb aquest film. Collons, si en sembla dirigit per un vell xaruc bavejant sobre la seva col·lecció de blu-rays d’en Clint Eastwood!

L’únic apunt positiu d’aquest western és la seva curta durada. També un John Travolta brillant que, per la meva sorpresa, compta amb uns diàlegs sensiblement superiors als de la resta del repartiment. Va ordenar reescriure la seva part, potser? A part d’això només hi trobarem aquí ressons d’obres infinitament millors, malaptesa narrativa i manca d’imaginació en general. Una gosseta ensinistrada? De debò? Calia? Per què? Quin és l’objectiu d’invertir diners i esforços en aquestes merdes? Desconec la resposta, francament. Tampoc no entenc per què productores indies i mainstream ianquis s’han proposat matar-nos d’avorriment aquest any. Per descomptat, si aquest és el pla, estan fent un treball meravellós. De totes maneres, si cerques un western de venjança clàssic adaptat als temps moderns i 100% lliure de vergonya aliena mira’t l’austríaca Das Finstere Tal abans que In a Valley of Violence. Totes dues comencen amb el foraster que arriba al poble ubicat al bell mig d’una vall, i totes dues acaben amb un tiroteig. Exactament com uns dos-cents westerns més. Tot i la manca d’imaginació palesa, l’Andreas Prochaska dribla l’avorriment amb una depurada i seca violència, en contrast amb uns paisatges de colpidora bellesa. En Ti per contra aposta per més del mateix, bé que amb una qualitat bastant per sota de la mitjana. El seu western “clàssic” és mereixedor d’un lloc privilegiat a la cua del pitjor de l’any i el seu director una bona estirada d’orelles i un clatellot ben fort. No la recomano pas, ni tan sols als fans més hardcore del cinema de l’oest ni als més apassionats pels cànids. Millor poseu-vos la tele sobre les 4 o les 5 de la tarda a veure si caceu l’enèsima reposició de Hondo, que, encara que fortament ensucrada i protagonitzada per en John Wayne, no produeix tanta vergonya aliena com aquest desastre anomenat In a Valley of Violence.

No Comments

Post a Comment