web analytics
 

In Fear

7

El meu pèssim sentit de l’orientació és només equiparable a la ineptitud de la meva xicota com a copilot. Amb aquest panorama no és estrany que més d’una vegada ens haguem perdut. És el que passa quan en un lapsus dislèxic et diuen “a la dreta” convençuts de que aquella és la mà que duu el rellotge. Des d’aquell primer trencant errat totes les indicacions subsegüents només fan que portar-te lluny, molt lluny, i endins, molt endins del laberint inhòspit que és la total desconeixença. Llavors, la carretera asfaltada dona pas a un camí polsegós, i el camí desemboca en un corriol, i el corriol s’acaba per una tartera que mor al bell mig d’un bosc ombrívol i ple d’esbarzers. La benzina s’esgota, el cotxe fa figa i el sol acluca el seu únic ull daurat dient “adéu passerells” i rient per sota el nas. Fes-me cas: a la menor sospita, para el cotxe, encén un cigar, observa el sol passar, concentra’t fortament, dictamina on queda l’oest i… truca al RACC.

La gent es perd, que hi farem. Les persones es fiquen al bosc amb un equipament minso i molt poques nocions i es perden. Llavors, les enxampen monstres o psicòpates homicides. És el que té això de perdre’s, que a sobre sempre t’acaba empaitant algú. Perquè perdre’s i ja queda com trist i avorrit. Lo més resolutiu és que trobis algú, i que aquest algú resulti ser encara més temible que el fet de perdre’s i menjar-se la vergonya en solitud, tot plorant desconsolat. Perquè ja em direu, perdre’s i ja està no dóna ni per cruspir-se un sac de crispetes, havent de pair-les totes desprès. Allò s’ha de sacsejar un xic per permetre el fluids gàstrics fer la seva feina. O no?

La jove parella de In Fear es perd camí d’un hotel de puta mare que el noi ha reservat amb tota la intenció de sucar el melindro. Res de relació consolidada: són tan sols dos adolescents que s’han menjat la boca mútuament una nit de festa i ara queden per fer quelcom plegats. Perdre’s al bosc no formava part dels plans, òbviament. Així que segueixen les indicacions i es fiquen en problemes greus. Obstinats, encara continuen fent cas a unes indicacions que són a ulls vista del tot incorrectes, i segueixen completament perduts quan la nit se’ls tira a sobre.

En Pere em comentava que està fart de veure pel·lícules de gent que es perd al bosc. No li diré pas el contrari, doncs jo també estic fins al capdamunt d’aquest color. Recurs argumental fàcil, el perdre’s aconsegueix insuflar d’aquest neguit incòmode l’espectador, que més probablement també s’ha perdut alguna vegada i sap el desassossec que això provoca. Val a dir, però, que l’escenificació d’aquesta pel·lícula, la curosa composició, i el bon paper que fan els seus dos protagonistes converteixen aquest perdre’s estúpid en un autèntic calvari i un trencaclosques irresoluble, infinit i misteriós. Una mica com el de Dead End, però amb giravolts, arbres que cauen i una ampolla de bourbon que obren per fer passar les penes.

Així que els nanos pateixen i tu, que saps com baixen en aquestes circumstancies, pateixes amb ells. La culpa, la vergonya, el desconcert, la impotència, el neguit i l’humor canviant foragiten la bona sintonia d’aquesta relació incipient que no arribarà a quallar mai de la vida. Al cap i a la fi són només un parell de desconeguts compartint vehicle i ruta, ara també problemes. A més, tots dos albiren coses que no quadren gens, i existeix la inquietant sospita de que no estan sols del tot en aquest tètric camí ple de sotracs i giravolts. Hi ha una tercera entitat, corpòria o no, fent la guitza al personal, i no té pinta de que s’ho vulgui deixar estar.

Tot just quan la broma amenaça amb tornar-se repetitiva i avorrida, el guió introdueix un tercer personatge que en primera instància estava convençut era l’actor que encarnava en Ramsay Bolton a la sèrie Game of Thrones (Iwan Rheon). Error comprensible considerant les similituds paleses entre sengles personatges, aquí és en realitat el jove Allen Leech qui rubrica a través del seu personatge la gota de discòrdia que farà desbordar un got ple a vessar de mala maror. Un tour de force hipnòtic i punyent que desequilibra definitivament unes forces malmeses i esgotades, empenyent la nostra parella protagonista més enllà dels deliris humans, al terrible indret on la pietat queda abolida i la bogeria marca un rumb fixe i constant cap a la destrucció del cos i l’ànima.

No Comments

Post a Comment