web analytics
 

Inbred

5

Així que començo a mirar-me Inbred amb la incòmode sensació de que l’he vist abans. Ho dic pel tràiler, que el tinc molt present. Ho dic perquè és del 2011, i selecció oficial de Sitges, per més senyes… És probable que m’hagi passat desapercebuda una producció anglesa d’aquest tarannà? I amb aquest títol!? No, no, que jo diria que ja l’he vist. Això sí, no en recordo ben bé res. I segueixo mirant, és clar.

Aquests ominosos títols de crèdit em deixen trastocat. Però això no era una comèdia!? El gore d’època, sobtat i descarnat, petició sexual i cop de destral a la cara a mode d’introducció, em crida l’atenció. La premissa apunta comèdia, sí, ara ho veig clar. Una comèdia negríssima, com no podia ser altrament. A la manera cínica, esbiaixada i cruel del poble albió, entès com un comú genèric. L’escenari i els personatges reverberen fort la també anglesa Severance, d’en Christopher Smith (Triangle, Black Death). Aquí, però, les víctimes, que són quatre adolescents i dos adults, deixen rabent, com si els cremés, tot el protagonisme en mans dels botxins. Uns botxins profunda i escandalosament tarats, com abans els de les americanes The Hills Have Eyes o The Texas Chain Saw Massacre, però més distrets i desenfadats. Noti’n, a mode de demencial exemple, el parell de cançonetes que amaneixen l’entrega en sengles punt d’inflexió, excel·lint en aquest bypass crític, del drama a la comèdia passant pel terror més punyent i urgent. Sí senyor, és un tros de comèdia. Només que s’embeu d’una mala fava inusual.

Inbred enganya amb el seu pòster quan suggereix que les víctimes planten cara als tarats homicides que els empaiten. Si hi ha lluita, aquesta és tan breu i poc intensa que resulta, al meu parer, poc satisfaent. De fet, l’espectacle es centra amb una convicció desmesurada en aquesta sensacional horda de monstres, els engendres que habiten aquest poblet de Yorkshire, entre els que caldria destacar el mestre de cerimònies i el seu fillet, el pianista nudista, i el talòs de la serra mecànica per la sensacional performance dels actors que els personalitzen, deixant-s’hi la pell en franca i graciosa predisposició, grotesca i decididament homicida. El primer, sense anar més lluny, passa per ser un depravat sòsia del Captain Spaulding de The Devil’s Rejects, si no tan boig com aquest darrer, potser sí que igual de fill de puta i sanguinari.

Així, amb uns personatges que confereixen un dinamisme viu i curiós a l’entrega, i aquest repunt desfasat d’alegre perversió, en la línia dels referents que he anat esmentant, juntament amb uns efectes especials molt aconseguits, i un bon reguitzell de vistoses morts violentes en que lluir-los, la producció que ens ocupa esdevé el plat del gust dels contertulians de qualsevol festival de fantastique que es vanaglorií de ser-ho. Salvant lo planer dels personatges que se les han de veure a venir, i el deixant flat i inacabat d’aquesta crítica al sistema educatiu anglosaxó i les pulsacions del jovent anglès (“KaBOOM!”), la pel·lícula funciona, traient rèdit de les actuacions, l’engrescadora caracterització dels problemes de consanguinitat d’alguns poblets del nord d’Anglaterra, i els seus sorprenents efectes visuals. Molt recomanable pels incondicionals del gènere, la proposta excel·leix encara en la seva execució i rúbrica final, guanyant en ritme minut a minut, amb explosions que esquitxen els espectadors amb abundant matèria vermella i enganxosa, extremitats cercenades i caps rebentats. Noranta minuts ben bons de tensió sostinguda i sacsejades roig sang que escombren escenari i entrada mentre deixa pas a l’autèntic espectacle de violència escènica, punyent i molt meditada.

No Comments

Post a Comment