web analytics
 

Independence Day: Resurgence

2

Un dimecres culpable qualsevol vaig al cine a veure Independence Day: Resurgence. Per aquelles vicissituds de la vida, arribo tard, estressat, suant la cansalada i sense gota de cervesa lubricant el meu escarransit sense of disbelief. Magne error que ben aviat lamentaria. Ni unes crispetes, ni una trista aigua vaig poder comprar per fer baixar el tros de sola de sabata que estava a punt d’entomar. Mastega reiet, mastega! Amb en Roland Emmerich a la cuina un ja sap a què s’exposa.

Han passat vint anys des de la primera entrega de Independence Day. L’adolescent amb problemes d’acne ha donat pas a l’adult amb problemes de calvície. La qüestió és tenir problemes, oi? El darrer, l’adult, ha guanyat en perspectiva, deixant-se pel camí, juntament amb el pèl, bona part d’aquella fascinació desenfadada i naïf del seu homònim més jove, reemplaçada ara per una expectativa cerebral i la nefasta comparativa (in)necessària que exigeix sempre un millor que. Si hi ha justícia i el món rodola endavant, Independence Day: Resurgence (2016) ha de ser millor que Independence Day (1996). On vas a parar! El mateix director i els mateixos actors (amen d’en Will Smith), amb una ingent quantitat d’experiència acumulada i més milions de dòlars per dilapidar alegrament, ho han de fer millor que no pas la primera vegada. Si hi ha justícia jo haig d’al·lucinar, sinó més, el mateix que amb la primera entrega de la nissaga. Perquè, si hi ha justícia, tots són, com jo, millors que fa vint anys enrere.

Per ser del tot precís hauria de mirar-me la primera Independence Day i rememorar amb vosaltres, cervesa en mà, les sensacions d’aquell tros de blockbuster on el president dels Estats Units de Nord-Americà itself liderava sobre el terreny el rebuig d’una espècie extraterrestre invasora, decidida a esborrar-nos de la superfície del planeta per quedar-se’l tot per ella soleta. Això és: putes les ganes que tinc de mirar-me Independence Day ara mateix. Així, tiro del record que m’empenyia al cine dimecres passat, a saber: una molt difusa sensació de patriotisme guanyador i orgull d’ésser humà. De ser humà. De ser empordanès català, espanyol, europeu o americà, que, pel cas, poc importava. Allà estant, amb grans a la cara i pèl al cap, celebrava la germanor de l’espècie humana i ondejava cofoi la senyera estrellada. Fa vint anys vaig combatre l’espècie invasora, mantenint amb totes les apostes en contra l’hegemonia de l’autòctona. Els calamars comunistes podien anar-se a fer punyetes: mentre en Will Smith i la resta de marines i científics americans vetllin per nosaltres, cap espècie forana no ens traurà pas el que, per llei i norma, ens pertoca. Això és: el dret a depredar i destruir a voluntat el que la natura ens ha proporcionat, i nosaltres ens hem guanyat, aquest tros de roca que orbita impassible l’astre solar i totes les bèsties que l’habiten.

En Roland Emmerich és la gallina perdedora de blockbusters per antonomàsia dins l’hemicicle hollywoodià. Només una altra bèstia negra del planeta Hollywood com és en Michael Bay pot fer ombra al director alemany responsable d’animalades del calibre de Godzilla (1998), 2012, 10,000 BC o The Day After Tomorrow. El llarg dels vint anys que separen la primera Independence Day de la segona en Roland Emmerich ha envellit com tot hom, i haurà après, i haurà guanyat i perdut, més o menys, de la mateixa manera que la resta dels mortals. Curiosament, el seu “art”, lluny de millorar en un sentit més incontestable, s’ha aguditzat, centrat en una línia d’acció molt concreta. Convençut del que proposa a l’afició i l’èxit inapel·lable que el seu producte aclapararà entre els contertulians, incondicionals d’un tipus de cinema molt concret, aquest autor, així com en Michael Bay, no té cap mena d’intenció de canviar. Més encara, el cineasta es diverteix, i apura així els límits de la seva afició amb produccions que ratllen l’autoparodia, tan hiperbòliques, desmanegades i exagerades que un es pregunta on queda el llindar de la versemblança, les fronteres de la vergonya, si no és que els hem deixat enrere en el temps, soterrats sota el pes absolut d’una nau espacial gegantina, capaç d’ocupar una gens menyspreable extensió de la superfície del planeta blau, mentre perdona (per centímetres) la Casa Blanca, en un globus terrestre de distribució altament dubtosa i canviant.

Independence Day: Resurgence és agafar Independence Day i apujar el volum sense tenir en compte el límit de la resistència timpànica. Hem dit vint anys? Que siguin vint voltes!! La mateixa recepta però concentrada, amb més colorant alimentari, sal, fècula, greixos saturats i sucres. El mateix, però més. Més gran tot. Més focs d’artifici i destrucció d’obra pública. Més de més. Més de tot. Més de res. Si Independence Day era una oda al patriotisme ianqui més caspós i bel·ligerant, amb poques (si alguna) concessions a la resta de les nacions terrestres, Independence Day: Resurgence tira pel dret i omet directament qualsevol pàtria altra que la americana, altra religió que la cristiana, amb el consentiment d’uns pocs col·laboradors com els xinesos i els russos, eminents súbdits de la nació predominant, planetària. Si Independence Day amania amb un xic de comèdia la seva acció trepidant, Independence Day: Resurgence la submergeix en acudits dolents i sortides còmiques que suggereixen la vergonya aliena, mentre arrenquen dubtoses reverberacions de complicitat entre els que vam conèixer els diferents personatges en la primera, i seguim els mateixos actors a la segona, envellits ara, cedint el protagonisme a la nova generació de joves herois, defensors de l’hegemonia humana per sobre l’alienígena. Si la primera abusava dels discursos moralistes i els diàlegs sensiblers, buscant la llàgrima viva d’un públic fàcil, la segona se’n recrea llarga i dolorosament, amb un, dos i fins a tres d’aquests monòlegs llargs i pretesament emotius, intensament carregosos, com fotre’s un fart de codony sucat en mel i llet merengada. Plaer culpable? Ho deixarem en culpable a seques aquesta vegada.

No Comments

Post a Comment