web analytics
Insectula!
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
29638
post-template-default,single,single-post,postid-29638,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Insectula!

6

Hi ha pel·lícules dolentes. N’hi ha fins i tot de pitjors. Després hi ha Insectula!, una d’aquestes rara avis on cada detall sembla fet a posta per evidenciar el seu amateurisme militant i el seu exigu pressupost. I dic sembla perquè aquest film amb monstre va molt més enllà de les aparences, i fa servir al seu favor totes les seves limitacions.

Tots recordem amb afecte aquelles pel·lícules dels 50s o 60s que, de tan dolentes i innocents, acabaven per aixecar un afecte especial en l’aficionat, o en provocaven una hilaritat còmplice no del tot cercada. A coronar aquest cim de la immundícia i la malaptesa cinemàtica apunta Insectula!. Des d’aquesta introducció galàctica retro, fins al desenvolupament d’un guió desmanegat i tòpic, tots els seus esforços es centren en la conquesta del tron de film psicotròpic Z del 2015. Per aquesta àrdua missió, la pel·lícula s’equipa de fallades monumentals, pífies i ficades de pota a dojo. És la incompetència absoluta feta cel·luloide! Només per això ja es mereix totes les nostres lloances: no és pas una tasca fàcil. Amb tots els autocorrectors, modes automàtics, filtres, capes, controls-Z, retocs de postproducció i etcètera, vivim en una societat on resulta ben difícil espifiar-la, almenys, d’una forma realment escandalosa (royale). Només els més estúpids o desafortunats de nosaltres aconsegueixen la gesta, i únicament gràcies a colossals esforços o a un desinterès completament suïcida. Ja ho deia en George A. Romero: fer un film avui dia amb l’atmosfera i textura de l’original Night of the Living Dead no seria possible, ja que aquest negatiu barat i de baixa qualitat ja no es fabrica, i fins la càmera més cutre del mercat pot gravar i grava en HD.

Amb tot, Insectula! aconsegueix imitar aquesta característica terbolesa en la imatge, els cutres efectes de cartró pedra i la fotografia apagada i plana d’aquells films tan memorables com desastrosos d’antany. A més, impregna cada fotograma d’una forta personalitat, i mostra un paisatge humà de lògica interna propera a la més rupturista sensibilitat underground. Potser inspirada en mestres del comix com en Charles Burns o en Daniel Clowes, Insectula! manté un to estranyament nostàlgic, tacat de perversitat i autoparòdia que, a més de molt gaudible (amb els amics i les cerveses de rigor, és clar), ens descobreix en Michael Peterson, un artesà digne de tota la nostra atenció. Quelcom així com un Guy Maddin nefast que compon les seves simfonies trash furgant en les escombraries cinematogràfiques que, menyspreades per tothom, formen part del nostre llegat.

Bé, ara no em mal interpreteu: Insectula! no és pas “art”. No és ni tan sols una bona pel·lícula, sinó més aviat tot el contrari. Tot i això, estic convençut de que aquest any no veuràs un altre munt de merda tan divertit i encomiable com aquest.

No Comments

Post a Comment