web analytics
Title Image

Interstellar

8

Parlar de la darrera d’en Christopher Nolan (Inception, Batman Begins, The Prestige, Memento) és parlar d’una magna, magnífica proposta de ciència ficció que dóna un parell de voltes al gènere, com no podia ser altrament venint d’aquest director londinenc. Així i tot, es fa palès (i els espectadors que s’aglutinaven a la sortida del cine en deixaven constància) que les seves ambicions superaven àmpliament el resultat final, cosa que no vol dir que el resultat final no sigui gran, molt gran… massa gran.

Oi que heu vist Inception? I què us va semblar? Molt bé, doncs Interstellar és agafar Inception, ubicar-la a la realitat d’una apocalipsi incipient i encabir-la en les aventures i desventures d’un grupet d’astronautes a la recerca d’un planeta on la humanitat pugui començar de cero. Sí, aquí vaig: Inception era desproporcionada en un context on, més probablement, podia ser-ho: el món dels somnis. I Interstellar també ho és de desproporcionada, més i tot, però s’assenta sobre una realitat tangible, pretesament científica, amb física quàntica, viatges interestel·lars, forats negres i galàxies llunyanes. Arriba un punt en que la ficció supera de tant la ciència que qualsevol contextualització, per descriptiva que vulgui ser (o pel fet de voler-ho ser), deixa de tenir cap mena de sentit. El willing suspension of disbelief posat al màxim per gaudir d’aquests plans extraordinaris, d’aquesta excepcional aventura intergalàctica, i aquests diàlegs, una vegada rere l’altra, explicant el què i el cóm, perquè ningú no es perdi, no fos cas. Tot ben mastegat per evitar digestions difícils. Però, és clar, quan dones tants arguments per justificar una trama com aquesta, la possibilitat de dir grans bestieses es dispara exponencialment i, de tant en tant, el teu cervell es queixa, grinyola, gemega dolgut.

L’altra qüestió és aquest caire moralista i sensibler que pren la pel·lícula en més d’una ocasió, vorejant l’absurditat més hilarant. El discurset que és marca la noia astronauta en un moment donat, per exemple, va arrencar de forma clarament involuntària les rialles de mitja sala. En Nolan, en aquesta ocasió, busca l’efecte a través dels sentiments més que no pas a través de les sensacions, que també n’hi han, és clar, i moltes. El llarg melodrama familiar que serveix d’introducció, els primers plans de gent molt compromesa amb la causa, les qüestions humanes i filosòfiques que es tracten amb desenfrenada passió, en intensos i llargs diàlegs com el que esmentava abans, i, sobretot, aquest final molt (i molt) passat de voltes, molt a la americana, per dir-ho d’alguna manera, en són una mostra ineludible.

Amb tot, no cal dir-ho, Interstellar és una pel·lícula superba que farà gaudir els incondicionals del gènere com animals de granja. En Nolan treu la seva gran, enorme polla i tots aplaudim cofois, una vegada més, davant l’extraordinari esdeveniment, embajanits per aquesta imperiosa deflagració d’imaginació i recursos. Només calia fer un cop d’ull a les alegres cares que baixaven les escales del cine a la sortida: ulls brillants, de cansament, sí, desprès de les més de dues hores i mitja de sessió, però també de la més pura, simple i genuïna satisfacció.

2 Comments
  • jordi

    19 de Novembre de 2014at10:04 Respon

    discrepo, i crec que som precisament els amants de la ciència-ficció els que ens sentim més traïts per en Nolan.
    el paio ja no és que sigui incapaç de tramar una història amb cara i ulls per sustentar la resta, sinó que el pitjor de tot és que, apostant al màxim per fer una pel·lícula científicament plausible, tot acaba embolcallant-se de sentimentalisme i solucions fàcils ja massa vegades vistes.
    Interstellar és una còpia directa de 2001 (alguns plans importants són més que evidents) però en Nolan no és en Kubrick i a aquest pas mai ho arribarà a ser…

  • Paco Ortega

    19 de Novembre de 2014at14:18 Respon

    I jo que t’agraeixo que discrepis, Jordi! 😉 Sí, bé, és cert. Els germans Nolan probablement pensaven més en fer caixa grossa que no pas en fer ombra al gran Kubrick, què hi farem. La mateixa història sense tantes merdes hagués estat més convincent per alguns, però menys accessible per molts altres. I així anem

Post a Comment