web analytics
 

Interview with a Hitman

7

D’entrada, cal no confondre aquesta producció anglesa amb la nissaga que en Xavier Gens va engegar l’any 2007, basant-se en la trama i els personatges del videojoc homònim. Donada l’extremada similitud física entre el hitman d’en Xavier i aquest altre, del debutant Perry Bhandal, que signa tant el guió com la direcció d’aquesta entrega, no n’hi hauria pas per menys, certament. Però, no: abstinguin-se de comparacions ocioses de cranis pulcrament afaitats i tinguin ben present que les dues pel·lícules són del tot diferents. De fet, mentre en Xavier oferia un divertiment trepidant i crispeter, amb acció adrenolítica a borbolls i assassins programats genèticament, la trama que desgrana en Perry és molt més pausada, versemblant i dramàtica. És l’acurat seguiment de la convulsa biografia d’un nano romanès, en Victor, que aprèn ràpid i bé que per tal de sobreviure i prosperar ha de ser el més independent, fred i solvent possible. Trust No one. Feel nothing. Never lose.

La trama engalta la biografia des de ben el principi. Com a Interview with the Vampire: The Vampire Chronicles, l’assassí solvent, despietat i pagat de si mateix en que s’ha convertit el jove Victor convoca la presència d’un periodista, al que explicarà la deriva vital que un petit psicòpata romanès va triar resolut. Així com altres nens somien amb ser astronautes, policies o bombers, el jove Victor decideix un bon dia que vol ser criminal. Amb una temprança i resolució admirables, el jove contacta amb els mentors adequats i, amb el seu objectiu clar cristal·lí al cap, la seva fulgurant carrera professional s’enlaira ràpidament en el mon del crim organitzat. Sense fer gaires amics ni comprometre’s amb ningú, l’assassí aprèn que sol amb si mateix és com millor s’està.

Sorprenentment ben narrat i filmat, donat, sobretot, que el tal Perry sembla que no hagi fet absolutament res mínimament remarcable abans, el film explora a través d’en Victor un món despietat, on les errades i els sentiments estan, no només completament fora de context, sinó que són eminentment perillosos. Una mica com abans a Hyena, la trama explica el delicat joc que un juga quan entra en aquest món ombrívol, ple de perillosos revolts, solcs i trampes. La diferència amb aquella en aquest sentit és, potser, que aquí ja són els que toquen els que han de jugar, i s’estalvien així un munt de brutícia. Aquí no hi ha recances, vicis culpables, ni problemes de consciència. Aquí són tots uns professionals, ubicats voluntariosos al mateix bàndol, i saben que, a aquest cantó, no es pot badar. Així, les tres normes que el tal Victor es repeteix, com un mantra gravat a foc, representen també les tres cartes amb les que la pel·lícula juga amb una habilitat admirable, però sense embrutir-se les mans. Un joc de canalles jugat per cavallers, com a UK diuen del rugby, i en deferència al futbol, que seria al contrari.

És en aquest aspecte on tinc les meves petites reserves amb la història que acabo de veure. És en la pulcritud i les maneres d’aquets criminals on no veig creïble l’evolució vital del personatge central de la mateixa. És poc probable, de fet, que un nen educat per criminals als suburbis d’una ciutat romanesa esdevingui un home tan versat i de maneres tan refinades com aquest gentleman anglès. Al hitman aquest, per molt intel·ligent i centrat que pretengui ser, li sobra una capa de pintura, i li falten dos dits de brutícia, per fer creïble la seva deriva vital tal i com ell mateix la narra. Però, eh, no siguem primmirats, i entenguem aquesta opera prima del tal Perry Bhandal pel que és, una història sòbria però brutal, prou interessant en la seva deriva, amb una banda sonora molt ben triada, i més d’un gir encisador. Terrific work, Mr. Bhandal! 

Tags:
No Comments

Post a Comment