web analytics
 

Jason Bourne

3

La darrera d’en Jason Bourne enfila rabent una continuació argumental agafada amb pinces. Vaig trigar vint minuts ben bons en entendre què collons estava passant i ubicar la línia d’acció que es precipitava frenètica davant les meves retines. La rossa aquesta no treballava pels dolents? El pare d’en Bourne, ja havia sortit abans? Grècia està en guerra!? D’on baixa aquest vell director de la CIA cabró i corrupte (un desgastat Tommy Lee Jones a punt per la jubilació que ben bé es mereix)? Més tard he descobert que revisar les entregues prèvies no ajuda gaire: l’emotiu assumpte del pare, que actua aquí de detonant i excusa, l’atac hacker a l’agència secreta, o la revenja pendent de l’Asset (en Vincent Cassei, l’únic que ho fa mitjanament bé aquí) són qüestions que es donen per suposades, mistos útils per encendre la foguera d’una acció adrenolítica absolutament passada de voltes. Sobre la pantalla (imagino que als llibres sí), no venen d’enlloc, i no van enlloc: lo important són les explosions, eh? O és que espereu que algun tarat revisi fil per randa totes les entregues prèvies? (ehem!)

La darrera de la nissaga repeteix el model de la tercera, The Bourne Ultimatum. Trobem novament el protagonista original burxant els intersticis de l’agència d’intel·ligència que el va ensinistrar, posant contra les cordes els seus persecutors. La baralla interna entre el cap de la CIA i la seva jove i guapa successora (l’Alicia Vikander, noia Bourne a l’ús, millor coneguda per interpretar l’androide Ava de Ex Machina) sumen uns pocs punts d’interès a aquesta seqüela imprevista que, de fet, no calia. No així, com a mínim, doncs no aporta gaire res a tot el que havíem vist abans. Ni tan sols reprèn, ni que sigui tangencialment, l’argument del film immediatament anterior, deixant orfes no poques línies argumentals més engrescadores per mostrar encara un Matt Damon ja qualladet, de vedell a toro, representant un Jason Bourne (o David Webb, si vostès prefereixen) hipermusculat, robòtic, mecànic i testarrut. Sense esma. Sense esperit. Sense atractiu. Molta acció accelerada sense ànima ni sentit, saltant de Jason en Jason, i tiro perquè toca. Ara aquí, i ara allà. Ara tragina un cotxe. I ara lluita cos a cos. Ara camina obcecat, mirada fixa endavant. On vas Matt? On vas tros de garrulo? Ara salva el món de la perfídia d’aquesta agència cada cop menys secreta… Ah, quin avorriment nano!

No sé. No ho veig. Entre el creador del personatge, en Robert Ludlum (3), i el seu relleu pòstum, l’Eric Van Lustbader (10), se n’han escrit tretze llibres explicant les endebades vitals d’en Jason Bourne. L’agent secret amnèsic ha estat portat al format audiovisual en dues ocasions. Per davant del primer intent, el que ens ocupa excel·lí en el seu temps, el 2002, superant un Bond obsolet i encartonat al compaginar l’acció més agressiva amb la novel·la negra, sempre establert en una mena de versemblança conspiranoica molt atractiva. Mentre sentíem i patíem pel seu personatge central, forjat en el desconcert i la feblesa, les pulsacions de l’agència secreta i la resta dels assassins ens mantenien enganxats a la pantalla. Al menys pel que a mi respecta, el Bourne d’avui no és com el d’abans. No pas. Ni ell ni el seu accelerat context són el mateix. Del còctel entre dramatisme, intriga, thriller inquietant i acció sostinguda ja només ens queda l’acció, una que, a més, aquesta darrera seqüela explotava de forma prou artificiosa. És probable que el Bourne cinemàtic, el pària solitari, establert en la seva versemblança conceptual i limitat pel seu entorn hostil, tingui un temps de vida finit. És possible que, encara que quedin moltes vivències per passar de la cel·lulosa al cel·luloide, el personatge hagi tocat fons. Si una cosa em queda prou clara és que, així, com a la cinquena i última tongada Bourne, molta volada no li auguro pas.

No Comments

Post a Comment