web analytics
Title Image

JeruZalem

4

Ah, xiquets, ho hem dit abans i encara ho repetirem més, molt més, de fet, del que ens agradaria: el (puto) found foutage (de merda) va arribar a les nostres pantalles per quedar-s’hi. És un fet irrevocable, a mesura que l’era digital dispara la producció audiovisual casolana i més suports justifiquen el format en primera persona. Ja ni tan sols és acurat parlar només del tipus de metratge “trobat” que plantejaven produccions com la de Cannibal Holocaust a principis dels vuitantes, o The Blair Witch Project, a finals dels norantes. El format ha diversificat en gran mesura. Les xarxes socials, facilitant aquest (aparentment) imperiós desig de compartir l’experiència pròpia, només fan que tirar llenya al foc. I encara han de fer acte de presència les Google Glass, la polèmica entorn les quals ha reculat ostensiblement a la web, per cert. Bona (o mala) senyal, abans de que ens adonem tot crist portarà ulleres (digitals) i el telèfon mòbil farà mutis pel fòrum tan ràpida i silenciosament com va aparèixer. Llavors, el meu enorme nas, així com el de la cridanera càmera amb potes (i mamelles) de JeruZalem (estúpid títol, per cert), tindrà raó de ser i serà motiu d’enveja vostra, orgull nostre. Si no, al temps.

En certa manera, aquesta afinitat vers la perspectiva aliena ha de ser digne d’estudi. Reflex del reguitzell d’inseguretats eminentment humanes? Ves a saber… El cas és que abans, molt abans del cada cop més recorregut metratge trobat i l’èxit de les xarxes socials, ja es sondejava les possibilitats del paradigma cinematogràfic. N’hi ha infinitat, però la primera proposta que em ve al cap és la conspiració policial futurista de Strange Days, on un aparell electrònic permetia rememorar vivències pròpies o alienes oportunament enregistrades en un disc compacte. És el somni humit dels precursors de les xarxes socials tal i com les coneixem avui dia. L’excusa servia per introduir metratge en rigorosíssima primera persona que, al 1995, no podia ser fàcil de gravar. Encara havia de millorar molt la portabilitat de les càmeres, per tal de facilitar-ne la perspectiva unipersonal que actualment fa furor. Res de trucs: volem veure (i sentir) el que altres veuen (i senten).

A Maniac ens fiquem directament als protuberants ulls blaus de l’Elijah Wood, quan decideix fer de psicòpata homicida. Que entre l’escena i el protagonista no hi hagi cap suport electrònic que expliqui la perspectiva de l’espectador no vindria a ser tan important, aquí. O potser sí? Necessitem tenir constància d’un suport físic, raonat i raonable, per entendre i assimilar millor el point of view? Open Windows, com Unfriended, presentava una altra derivació del metratge trobat convencional, indagant encara en el tipus de suports electrònics que permeten la gesta avui dia. L’ordinador portàtil, els mòbils, les fantàstiques GoPro, i infinitat de softwares d’ús extremadament intuïtiu, posen ben fàcil el tema de la comunicació mitjançant canals audiovisuals. I el cinema se’n fa ressò, és clar. Volem veure, primer. I volem que altres vegin el que hem vist, desprès. Públic i protagonistes a l’hora. És la premissa que utilitza Antisocial per desenvolupar el seu embogit escenari de malaltia, destrucció i mort. Apa, això per narcisistes i exhibicionistes. Si l’apocalipsi ha d’arribar, ho farà pel canal audiovisual. Serà maco de veure, tot plegat.

Estem a Israel, país d’esbarjo i diversitat religiosa abundant i ben avinguda. És el destí turístic que dues noietes de bon veure han triat per anar de festa, a emborratxar-se fort i follar molt. Una d’elles, la de la totxana al bell mig de la cara, duu unes fantàstiques Google Glass que, molt oportunament, serviran d’excusa perquè l’eventual espectador no perdi detall de les endebades d’aquest parell per l’emblemàtica ciutat de Jerusalem. Abans, però, quedaran ben clares les possibilitats de tan notable aparell, fent que un públic desprevingut prengui nota mental de la seva urgentíssima adquisició immediata. Un fill que no tinc ja ha decidit el seu regal de Nadal. Nadal 2016, compte.

La pel·lícula, presentada el 2015 a Montreal, al Fantasia International Film Festival, entoma la seva introducció amb encert en quant a ambientació. El rodatge en primera persona (això és, des de la cara d’una de les protagonistes) és, aquest cop, nítid i sense molestes estrebades. Queda clar que l’aparell supera vastament en prestacions i qualitat qualsevol predecessor, sigui telèfon mòbil o càmera compacta. Quasi m’ho passo bé i tot, explorant la ciutat de Jerusalem sota tan singular perspectiva. Deixeu-vos estar d’hòsties, la idea no era pas dolenta.

Llavors, però, el món s’acaba, i tot recorda massa a Cloverfield. Un Cloverfield jueu, amb repunts àrabs i connotacions cristianes, per més senyes. Ara sí, comencen els diàlegs apretats, les estrebades, les atropellades curses sense fita ni sentit, la foscor, els ensurts de manual i el sacsejat virulent i espontani. Mantenim la qualitat de la imatge, que està bé, i seguim en aquest inamovible, perfectament coherent, punt de vista únic, que està encara millor. S’agraeix que, com a mínim, el metratge trobat no faci les trampes que en altres ocasions fa. Llàstima que el guió faci aigües així, perdut en la seva manca de convicció i emplenant minuts buits per arribar al final que tenia pactat. És molt probable que hagi hagut algun problema de recursos, doncs no s’entén que, desprès de tant de preàmbul i ambientació, tot es tanqui d’una forma tan ràpida i artificiosa. S’han quedat sense calers, està clar. I jo em sento com si passés per un embut audiovisual, de mockbuster de World War Z, a imitació barata de Cloverfield, per acabar en una mena de The Pyramid, amb algun que altre apunt religiós completament fora de lloc.

Llàstima de prefaci, mereixia una millor resolució. Molta convicció en el format, però gaire res a explicar.

No Comments

Post a Comment