web analytics
 

Keeper of Darkness

4

En Nick Cheung, un actor veterà habitual del cinema hongkonguès (ElectionMo jing), tria de nou el terreny del terror sobrenatural per ubicar la seva segona pel·lícula com a director, guionista, actor principal i protagonista absolut. Sí, això: ABSOLUT. Perquè dir que pateix d’un lleu egocentrisme és quedar-se prou curt: la seva imatge copsa gairebé TOTS els plans de la seva pel·lícula. Gairebé la càmera el filma fins i tot cagant, realitzant activitats poc o gens interessants, com fregar el terra, dormir o vagar pel seu apartament, ociós. Cada bestiesa, cada ganyota i cada bajanada que se li ocorre va el paio i la penja a la pel·lícula. Això és estimar-se en termes absoluts i sense cap mena de vergonya. A més, considerant la seva doble condició de guionista i director, l’autor aprofita per incloure qualsevol cosa que se li passa pel carbassot. D’aquesta manera Keeper of Darkness constitueix un batibull genèric de trames desordenades que acaben per marejar l’espectador i confondre’l més que no fer-lo gaudir amb la varietat temàtica exhibida. La pel·lícula barreja sense embuts una part d’horror fantasmal desvergonyidament inspirada en The Frighteners, d’en Peter Jackson, un pessic de comèdia insulsa i un generós grapat de romanticisme ranci i una miqueta masclista.

És ben cert que, com diuen, en Nick té prou controlada la tècnica de l’ensurt a base de pujades del volum musical, els cops de porta i les aparicions sobtades davant la càmera, i tot i que al meu parer aquest tipus d’horror posa més nerviós que no pas espanta. Segur que acontenta algú menys exigent que un servidor, i tot i que l’aproximació al terror per saturació no té per costum funcionar més de mitja horeta. I en Nick decididament s’excedeix en aquest i altres aspectes. Per exemple, emplena la historia de CGs no gaire creïbles, flashbacks a dojo, trames dins les subtrames i munió de secundaris apareguts, de vegades gairebé per art de màgia. Tot plegat un caos narratiu prou mancat de lògica i proper en deriva al que seria un videojoc barroc i babau que alternativament aclapara i angoixa un espectador fart de donar batzegades i no treure’n l’aigua clara.

Tanmateix, no és la saturació narrativa el principal defecte de Keeper of Darkness. També trobem una coda llarguíssima de l’ensucrat romanticisme i desorbitat melodrama que, tot i així, podia haver conclòs la pel·lícula d’una manera prou correcta. Però no: després de resoldre l’enamoriscament sobrenatural-terrenal encara ens queda mitja horeta més de pel·lícula. Quin horror! A aquestes alçades hom ja resta tan exhaurit que no és humanament possible mantenir l’atenció!! I encara, en Nick, no havent-se saciat, tenca el film amb la subtil promesa (amenaça) d’una segona part. Ja us ho dic ara, no m’apuntaria a un segon viatge d’aquesta roda CG ni borratxo… Bé, d’això, ebri igual sí, no ens enganxem els dits, però esperem que per la propera el paio es relaxi una mica i no intenti explicar tantes coses alhora. O com a mínim que les ordeni una miqueta en nom de la intel·ligibilitat. I, Nick, de veritat maco que no cal que surtis a cada puto fotograma de la pel·lícula. Els contraplans existeixen, saps?

Tags:
No Comments

Post a Comment