web analytics
 

Kill Command

6

Amb Kill Command toquem una darrera volta la ciència ficció de caire més adrenolític, estètica ciberpunk, bona fotografia, CGs correctes i missatge tangencialment moralista, advertint sobre els perills implícits en l’auge de la tecnologia en general, la robòtica i la informàtica en particular. A Kill Command trobarem, doncs, robots i ciborgs de naturalesa difusa i posat decididament inquietant. Seguim en la línia de treball recuperada per Edge of Tomorrow (2014), utilitzada per Automata (2014), interceptada a Robot Overlords (2014), adaptada a Chappie (2015) i continuada per la darrera de Terminator Genisys (2015), amb els engrescadors referents de propostes indies ben actuals, com The Machine (2013) o Ex Machina (2015), amen de l’èpica manga de Ghost in the Shell: Arise i el seu darrer lliurament, el 2013. Ben mirat, des de la María, aquella precursora cinemàtica del 1927 (Metropolis), passant pels autòmats cibernètics i rancorosos de Blade Runner (1982), els robots sempre han estat però que molt presents al món del cine. La rebel·lió de la creació més personal de l’home, elaborada a la seva imatge i semblança, dotada de la virtut més eminentment humana, la intel·ligència, potser, emulant la bíblia i la història de la humanitat, la creació més personal i díscola d’aquell suposat Déu cristià, i el lliure albir, que, com una conseqüència inevitable, acaba per agafar cos i forma també a les nostres màquines intel·ligents, unes que, indefectiblement, acaben per revelar-se contra l’home. A partir d’aquí, tot és diversió.

Kill Command és un thriller d’acció i ciència ficció ambientat en un futur proper, on una societat fortament tecnificada es prepara per afrontar els temuts robots de guerra. En aquest context, una unitat d’elit de l’exèrcit realitza un exercici d’entrenament a l’illa deserta on han estat alliberats. Aviat comprovaran com la formació militar permuta en sagnant batalla campal contra un petit batalló de màquines de matar, mentre les presses de metall transmuten en perillosos caçadors automatitzats. Així, la imatge es manté fidel a la deriva del grup de soldats, dirigits pel capità Bukes (Thure Lindhardt), i cridats a servei de formació a distància en circumstàncies una mica misterioses. Els acompanya la Mills (Vanessa Kirby), una noia tecnològicament millorada, híbrid entre l’humà i la màquina, que apunta fort les virtuts d’un Robocop (1987) actualitzat i humanitzat, aixecant importants suspicàcies entre els homes de l’esquadró.

Bé, com podeu imaginar, l’argument, així com la cadència de la pel·lícula, no és gens imaginativa, i aviat encertem multitud de referents previs, com Virus (1999) o Hardware (1990), però sense gaires floritures, que no estaven els productors (Vertigo Films) com per fer grans concessions a aquest director novell, l’Steven Gomez. És aquí, en la falta de diners recolzant el metratge, i aquesta estètica realment aconseguida, on la pel·lícula mereix més d’un elogi, mentre desafia impertèrrita els seus modestos recursos econòmics. En Gomez, especialista en efectes especials, aprofita al màxim el que li ha estat ofert i la seva perícia amb els CGs, mentre desplega un survival mode de campanya prou solvent i inquietant al que jo, potser, només trauria unes quantes bales, apuntalant amb una mica més de convicció una trama més personal, original i imaginativa. En qualsevol cas, en Gomez demostra que, on falten els diners, despunta l’artesania, i només cal creure-s’ho una miqueta per aconseguir un producte modest, però prou entretingut, amb el que amanir la tarda al personal. Recomanada pels incondicionals dels robots assassins i els exercicis militars fallits.

No Comments

Post a Comment