web analytics
 

Kill or Be Killed

6

Goddamned! Mirar tantes pel·lícules de baix pressupost a vegades té la seva recompensa. No gaire sovint, ho reconec, però, de tant en tant, trobes alguna agulla entre tanta palla, despuntant entre l’escòria. Fins i tot, encara que el tràiler empesti a amateurisme i hagi estat rodada com un prescindible directe a vídeo. És el cas de Kill or Be Killed. Un sempre prova, a veure quant aguanta sense que les interpretacions, la malaptesa del guió o la poca destresa tècnica aconsegueixi fer-li desistir per passar a una altra cosa. Bé que, amb aquest llargmetratge, això no arriba a passar ben bé mai. Tant la inusual història com la magnífica ambientació, els creatius jocs dialèctics texans, o una violència continguda en costos però ben planificada, aspra i atractiva, conviden a quedar-se el temps que sigui necessari.

Kill or Be Killed apunta una mica massa alt però agafa el revòlver amb fermesa. Es llança al terreny de la narrativa weird més inclement, fent grinyolar les dents i sense por a emmerdar-se fins el coll. Les seves arrels s’enfonsen a l’spaghetti western negre i immoral representat per directors de culte com en Sergio Sollima o en Sergio Corbucci. Llavors, el tronc es torça i mira cap a l’horror modern de reüll, potser no tant com Dead Birds o The Burrowers, però més que suficient per deixar-ne una crosta de floridura ennegrida i projectar un tètric halo durant la resta del metratge.

Aquest humil film està protagonitzat per una banda de carronya humana: drogoaddictes, estafadors, assassins, violadors, i fins i tot un ventríloc, a la recerca d’un botí ocult. Allà per on passen, roben el que poden i maten sense contemplacions. En algun punt del seu camí de destrucció, però, quelcom de maleït i encara pitjor que ells mateixos els interceptarà i perseguirà, al mateix temps que un mesquí xèrif i el seu ajudant llepaculs.

Malgrat l’inusual camí de duresa i perversió triat pels creadors de Kill or Be Killed, aquí no parlem encara de res de semblant al Blood Meridian de Cormac McCarthy. El depriment d’aquesta història de perdedors s’allunya a força de bon mojo i humor negre d’aquest referent. Això sí, de vegades, en somriure, ens adonem que hi ha restes de carn crua entre els nostres dents, i en més d’una ocasió es busca la crueltat explícita de manera intencional. És el que converteix Kill or Be Killed en revulsiva pels fans del cinema de l’oest més convencional, i un entreteniment collonut pels fans de gènere. Això sí, que ningú esperi veure dòlars malbaratats a la pantalla: l’equip de producció es corda el cinturó fins l’últim forat i es passeja amb els diners justos a la butxaca. Malgrat aquest minso pressupost, la pel·lícula queda compensada per les ganes i el talent dels realitzadors. Per exemple, les interpretacions són genials. Gairebé tots els intèrprets (fins i tot els secundaris) traspuen carisma i es deixen la pell, i fins i tot trobem algun cameo simpàtic, com el d’en Michael Berryman (The Hills Have Eyes). També la direcció, el muntatge i la fotografia són sorprenentment bons per un producte produït amb xavalla. Pot ser que trobeu la pel·lícula carregada de girs verbals, complicats en alguns moments (veure en VOS, si us plau), que l’argot emprat costi de desxifrar ocasionalment, o que el seu final no sigui tan rodó com mereixeria. Igualment, companys, compareu-la amb Diablo, el feble i predictible western (també weird) capitanejat pel fill d’en Clint Eastwood, i veuran el que Kill or Be Killed aconsegueix, amb mitjans infinitament més precaris i a força de passió, originalitat i treball. Tota una lliçó de cinema barat, sí senyor, i de qualitat, també.

No Comments

Post a Comment