web analytics
 

Kiseijuu: Kanketsuhen (Parasyte: Part 2)

6

Per què ens fascina tant la mutació de la carn? Aquesta condició mal·leable dels nostres cossos que es manifesta en extrusions, forats i protuberàncies varies, alhora esglaiadores i sexualment suggestives. El cinema fantàstic ens mostra una varietat i voluptuositat en els canvis i les permutacions carnals gairebé inabastable, suscitant al mateix temps repugnància i excitació a l’aficionat de mena. Recordem algunes fites clàssiques de la ficció mutant: la mamella extra de Total Recall, l’apèndix lasciu de la Marilyn Chambers a Rabid, o el cony golut de Teeth. La varietat en modificacions corporals del món del cel·luloide és incomptable. Films com Society o The Thing van portar aquesta metamorfosi fins al paroxisme, en un frenesí carnal no superat encara.

Parasyte: Part 2 segueix apel·lant aquest mateix concepte en la seva segona part, tot i que no persegueix la libido de l’espectador, sinó la seva amígdala. L’adaptació del manga a imatge real segueix amb fidelitat la trama i els personatges originals, fent una espècie de resum encisador i molt simpàtic, tot i que també una miqueta reiteratiu i força prescindible. L’anterior lliurament acabava en un punt àlgid i intrigant: la infiltració dels paràsits en el teixit socioeconòmic i polític del Japó, i l’emergència d’en Shinichi com a prototip híbrid genètic i darrera barrera davant la invasió alienígena. Al començament de Kiseijuu: Kanketsuhen, els mateixos guionistes obliden aquesta catarsi i prossegueixen la seva història rebaixant notablement les expectatives creades. Tant és així que la deriva de la seqüela arribarà a sobtar als vigilants més extremistes de la lògica cinematogràfica. El seu director, però, lluny de plegar la història i fer temps marejant l’esfèric, ens ofereix una altra bona ració de baralles i budells. Cerca l’espectacularitat en els combats, i el nivell dels efectes visuals segueix sent molt alt. Així que no li retreure’m massa.

Potser Parasyte: Part 2 no sigui admesa al panteó dels seus il·lustres precedents, els que han estat esmenats al primer paràgraf. Personatges com aquest yakuza conformat per cinc paràsits, o la inversemblant seqüència de lluita final, amb un nadó indefens pel mig, em semblen extremadament entretinguts, però. Passa que Kiseijuu: Kaketsuhen només vol entretenir, satisfer l’otaku una estoneta, sense complicar-li massa la vida. Un objectiu prou meritori, davant tant de director egocèntric enregistrant el moviment del propi melic amb una RedOne®. Conscient de la condició de producte adolescent, el veterà Takashi Yamazaki (Returner) filma la seva interpretació del manga original amb ofici i dignitat. Unes crispetes per aquí, unes cervesetes per allà, i unes rialles per acomiadar un públic entusiasta, sense deixar empremta en la seva voluble memòria, potser només un simpàtic punt final en la història, saciant de passada la gana de mutació i modificacions carnals improbables. Tot just una engruna, res més. Però bé, prou bé.

No Comments

Post a Comment