web analytics
 

Kruel

1

Reconec que he agafat Kruel únicament per la caràtula. Sóc així de temerari. Vaig al videoclub, física o virtualment, amb una idea vaga agafant forma al meu cervell. És amorfa. És voluble. És líquida i canviant. La malparida muta amb una celeritat preocupant, una mica com l’alien de The Thing. Ara és vermell sang. Ara d’un negre criminal. Ara verd monstre. Ara del rosa pastel de la comèdia romàntica. Gris drama. Blau ciència ficció… Val. No sé que collons agafar. Una paret de possibilitats s’alça i magnifica davant meu. Només es tracta de triar una puta pel·lícula, però aquí estic, indecís, contrariat, amb el cap ple de títols, noms i imatges. I la veig. La caràtula. La de la noia que s’amaga del terror que l’encalça implacable. A Eden Lake era un grupet d’adolescents psicòpates. Aquí és un pallasso. Un pallasso! Un puto pallasso assassí! Arribats aquest punt, em rellisca fort el director novell o el reguitzell d’actors completament desconeguts. O aquest títol estrany, Kruel, amb “K” de konyàs. O de kaka. O de kapsigrany.

No, no, no. No llegeixis la sinopsis. Agafa la pel·lícula i carda el camp. Obre una cerveseta. Engega la màquina. Així, posa’t còmode. Anticipo el devenir terrorífic del pallasso extraterrestre, com a Killer Klowns from Outer Space? No em fa pas l’efecte… Serà un terrorífic pallasso màgic i místic; una criatura infernal que es disfressa així per cobrir la seva lletjor diabòlica i enganyar les seves eventuals víctimes, com a Killjoy, It, o, la més recent i prou reeixida, Clown? Podria ser. Em fa l’efecte que es tracta més aviat d’un slasher a l’ús, en la línia de Gacy, o Clownhouse, o…

Ei, ei, un moment! Què collons representa que són aquests títols de crèdit!? No t’ho has currat gens, nano! I ara!? La seqüència de la parella adolescent que discuteix al cotxe s’allarga un trienni. Maca, vols dir que no en fas un gra massa? Sí, val, t’ha posat les banyes, però, deixem-ho estar ja, no? Oh, sí! Algú s’apropa, sigil·lós, amb kruels intencions… WTF!? Tallem ara!? Val, val. Seguim doncs. Un altre cop amb el tema de la infidelitat!? Collons, que pesada!! Nena, però si no tens ni vint-i-cinc anyets! Deixa estar al talòs aquest i ves a passar-te per la pedra tot crist! I encara més diàlegs llargs i avorrits, redundants. Amb el pare, amb l’ex, amb l’amiga, amb el kruel pallasso que no l’és tant, ni kruel ni pallasso… Més redundància. Oh, una mamella! I més diàlegs exasperants. Vull suïcidar-me ara mateix. You kill me, Ben. Patada a la boca, Ben. Bah!

Kruel és una pel·lícula de terror sense terror, sense prou elements de gènere com per ser classificada com a tal. El telefilm és, en realitat, un tros de melodrama, d’una evolució lenta, diàlegs interminables i personatges estúpids. Les transicions entre escenes són abruptes i poc elaborades. El tempo s’allargassa o s’escurça a consciència, buscant un efectisme que no aconsegueix en cap moment. L’amateurisme brilla en absolutament tots els seus aspectes. A sobre, tot queda suggerit, o directament obviat, amb una innocuïtat exasperant. Kruel, on t’has deixat la krueltat? I així fins els darrers minuts, on es tria finalment per fer una miqueta de justícia al títol de l’entrega. Massa poc i massa tard. Massa (poc) kruel, amb “K”.

3 Comments
  • Pere Tubert Juhé

    30 de juliol de 2015 at 18:50 Respon

    Paco, aquesta caràtula és una puta merda.
    Et mereixes tot el que et passi.

  • Killer clown

    30 de juliol de 2015 at 18:58 Respon

    Tiu! Que surt un pallasso!

Post a Comment