web analytics
Title Image

Kung Fu Elliot

6

Apa! Sóc jo, o últimament hem vist aquest tipus de documental unes dues-centes vegades o més? Si, ja saps, aquest en el qual es barreja material biogràfic, sàtira i comèdia absurda. Aquest que descriu, de manera innocent al principi, un grapat de desgraciats per, més tard, descobrir que, oh, sorpresa! són tan humans i menyspreables com la resta de nosaltres.

I no és que riure’s de les misèries dels altres no pugui entretenir durant una estoneta, no. Fins i tot és possible que el públic oblidi la seva pròpia en el decurs d’aquest visualitzat. Fins i tot reconec que els frikis de Kung Fu Eliot polvoritzen el Record Guinness conegut de vergonya aliena i simpatia: un karateka que ambiciona convertir-se en el Jackie Chan o Chuck Norris canadenc. Un incompetent secundari, obès, autodidacta i estudiant d’una versió simplificada del Mètode. Un compositor sense oïda musical que no sap tocar cap instrument i canta fatal. I una xinesa madureta, directora per obligació, que desitja casar-se a qualsevol preu per venjar-se del seu ex. Però, tot té un límit, i arriba un moment en que el interès pivota d’aquest planter de miserables als sàdics documentalistes que mostren aquesta “realitat” (després explicaré les cometes). Per què tanta ferotgia? Quina és la motivació? Què els porta a enllotar la vida privada d’aquesta gent? Què els mou a riure’s de les tragèdies alienes? Els diners? Tot indica que aquesta és la raó principal. Per descomptat, l’art no l’és. Són només dos sàdics furgant en la desgràcia, ficant-se a la vida privada dels altres, provocant encara més dolor.

Em fa gràcia quan a la tercera part del document, després d’haver manipulat l’audiència durant una hora llarga de metratge, s’indignen amb l’amoralitat dels personatges que ells mateixos havien estant amargant. No crec que aquests dos documentalistes puguin dictaminar el valor moral de ningú, ni escandalitzar-se si, després de destrossar la vida dels altres, els fan fora de la pròpia puta casa a puntades de peu. A més a més, moltes de les entrevistes fan olor a precuinat, a assajades, a fake. Per això les cometes d’abans: mai estarem segurs de que això no sigui més que una presa de pèl descomunal.

Tot i així, val la pena fer-li un cop d’ull. No només per les riallades que provoca l’Elliot & Co, sinó pel retrat involuntari dels dos merdes que ho roden tot. Mai apareixen a la pantalla, ni tan sols al final, en aquest discret últim pla, enfocant casualment l’abocador humà canadenc, mentre les sirenes sonen a la llunyania. Ni tampoc abans, a l’anterior, dins d’aquesta llar destrossada, on queden àmpliament en evidència.

En definitiva, com a documental, li dono un 5. Com a comèdia cruel i reversible un 1. I si amb tot i això és fake… Moralitat: no jutgis i no seràs jutjat.

No Comments

Post a Comment