web analytics
 

Kurîpî: Itsuwari no rinjin (Creepy)

8

D’ençà que vaig veure el seu enigmàtic tràiler, Creepy va pujar fins ocupar la primera posició de la meva llista amb les pel·lícules més esperades del 2016. La promesa d’un nou film de terror d’en Kiyoshi Kurosawa em feia bavejar. A més estava el tema: la paranoia veïnal, un clàssic des del Rear Window de l’Alfred Hitchcock. Cóm encararia el desafiament el director de Cure i Kairo? La resposta m’intrigava en gran mesura. I com no podia ser altrament, Kurîpî no decep pas, bé que no es tracti d’una pel·lícula gaire accessible al públic general, o als no iniciats dins del laberint de malson urbà que desenvolupar aquest autor japonès. Potser, la porta ideal per penetrar el críptic univers Kurosawa segueix sent Cure, i tot i que no té gaire sentit veure Creepy sense haver experimentat abans Karisuma, Kairo o Retribution, amb les que comparteix molts punts en comú. No és que no es pugui gaudir aquesta i, després, enfrontar els hits de la seva filmografia. Però el cinema Kurosawa és més d’un gust adquirit, una simfonia de jeroglífics que, a poc a poc, va formant una imatge mental amb sentit. No està lliure de contradiccions, per descomptat. El trencaclosques mai arriba a encaixar del tot, encara que sí que defineix un territori amb regles pròpies i infinites possibilitats.

Altres ocasions ja us he parlat sobre les constants del cinema del senyor Kurosawa: l’infern urbà com a escenari insaciable, el seu particular concepte de família o la barreja indistingible entre realitat i fantasia, sortida dels somnis o els malsons dels seus protagonistes. Creepy aborda de nou la figura d’un policia frustrat per les perquisicions en el cas de la desaparició d’una família sencera, i obre un món nou i esgarrifós amagat rere les fràgils aparences. Prenent com a punt de partida l’estructura de suspens psicològic propi d’un policíac de serial killers, en Kiyoshi aborda altres qüestions com la psico-geografia de la ciutat, com a Retribution, i revela qual conscienciós entomòleg pertorbat la peculiar lògica d’un terrible ecosistema urbà, amb les seves preses i depredadors.

Al capdavall, la millor manera de gaudir els relats d’aquest japonès és la immersió: abandonar l’hemisferi racional i deixar l’inconscient absorbir l’experiència, llimant les arestes del suspension of disbelief. També es pot interpretar com una psico-thriller a l’ús, amb un dolent esquiu això sí, el terrorífic Teruyuki Kagawa (Shokuzai, Tokyo Sonata), barreja d’aranya i cucut que devora famílies senceres amb un modus operandi junguià. D’aquesta manera es perd però, al meu entendre, part de la joia d’omplir els buits deixats pel director, i trobar aquest discurs global que construeix també la resta de la seva filmografia. Sigui quin sigui el mètode amb el que entomis Creepy, l’atmosfèrica cinematografia, la subtilesa de la direcció, o el deliberat ús del so com a eina narrativa fan d’aquest film nipó una excepcional raresa, ideal per treure’ns de la nostra zona de confort habitual durant un parell d’hores i fer-nos oblidar la mediocritat i la manca de personalitat de la major part del cinema de gènere contemporani.

No Comments

Post a Comment