web analytics
 

Le Notti del Terrore (Burial Ground)

6

No sé a vosaltres, però a mi m’agraden les zombis amb molt de pepperoni i regalimant salsa de tomàquet. Ves, com es sol dir, a la italiana manera! A l’estil dels setanta i amb la recepta tradicional d’aquest al·lucinat i malaltís mestre pizzer que era en Lucio Fulci!

El director de Le Notti del Terrore (Andrea Bianchi) tampoc li resta a la saga el que en quant a generositat amb l’orenga es refereix: aquesta meravella macabra arriba al punt de fusió perfecte de la mozzarella. Fàstic, amics! Us estic parlant de fàstic i malaltia, i un bon parell de mamelles per alegrar un xic l’assumpte. El bon cinema de terror italià és com la cuina d’aquest país mediterrani: té el seu temps de cocció particular i ingredients propis. Tot plegat, el gust s’adquireix i el paladar s’hi fa. I el senyor Bianchi, amb una trama d’allò més senzilla, amb casalot i arqueòleg manefla inclosos, ens porta des de la nàusea lleugera fins al gore eixerit, passant per un Complex d’Èdip esgarrifós, mòrbid i irritant primer, i totalment fètid i pervertit més tard. Quina alegria per la vista i l’estómac adobat, aquest jardinet de l’amor zombi del bon amic Andrea! Un mestre poc donat a xerrameca inútil i embuts innecessaris. Res de passejar per les branques que aquí hem vingut a veure no-morts repugnants! Cada un més fastigós que l’anterior, sí senyor! Aquests no són pas els maquillatges tradicionals! Aquests s’han fet a base de fermentar, directament i durant dies, grapats de terra, cucs, pixats de gos i diarrea d’esquirol sobre la cara dels actors. Només un cop testada l’acidesa i el grau òptim de podridura se’ls deixa marxar, vestits amb sacs de compost i rajant bilis marró. Quin buquet, amics! Quin aroma! Gairebé traspassa la pantalla i donen ganes de tapar-se el nas. I quines hormones, aquests italians! Aquí es ve al que es ve, a emplenar-se la mà de bona prosciutto italiana; a ficar el dit fins al fons dins de la magnífica femella italiana! No importa el perill de la plaga zombi ni les antigues malediccions, el cazzo és el cazzo. I quina oportunitat de gaudir de la psicòtica presència d’en Pietro Barzocchini com a nen-nan sàfic i libidinós, a.k.a. Peter Bark, l’àlies anglosaxó d’aquesta malmesa aberració del fantàstic! Un amaniment patològic a aquesta gran fira de la carnisseria, desmembrament i cops de falç que és Burial Ground. Compte que, encara que veieu així de desmillorats i putrefactes aquests morts vivents, manegen eines com els àngels. Unes eines prou rústiques, però, i tot i que ben útils en la tasca de tallar, amputar i escapçar, que és el que realment importa. Una nit del terror convertida en bany de sang, lent i constant, i amb highlights sagnants de categoria, incloses mossegades a l’anatomia privada femenina, serres de fusta, monyons plens de sang i caps zombi explotant. Deliciosa, absurda, macabra i molt recomanada pels fans de les receptes italianes exploitation de baix cost que van fer dels 80s una mina. Una exquisida delicatessen zombi.

No Comments

Post a Comment