web analytics
Title Image

Let Us Prey

4

Mentre veia Let Us Prey no parava de sonar al meu cap aquella enganxosa i sinistra cançoneta country d’en Johnny Cash, basada en les profecies bíbliques de l’antic testament: la imatge ombrívola i ominosa que aconseguia conjurar la veu de ciment del mític cantant queda reflectida a la perfecció en les primeres imatges del film. Un espectacular començament amb uns CGs solvents, fins que escoltem als personatges parlar amb… amb accent irlandès! I és que, de tots els matisos locals de la llengua anglosaxona, l’irlandès em sembla dels més inadequats per una pel·li de terror. Per descomptat, aquí s’assenyala tant com un paio del Ku-Klux-Klan a la desfilada contra l’Apartheid.

Let Us Prey, com Assault on Precinct 13, d’en John Carpenter, es desenvolupa gairebé exclusivament a l’interior d’una comissaria. Durant una nit inusualment activa per als agents de policia d’un petit i tranquil poblet, estranys esdeveniments i casualitats es començaran a succeir, totes relacionades d’alguna manera amb la presumpta víctima d’un atropellament, un John Doe barbut que utilitza el nom d’un mort. Gradualment, les intencions del desconegut s’aniran revelant, així com els secrets que amaguen tant els altres detinguts com els quatre policies que els custodien.

La premissa es revela un xic feble des dels primers minuts de metratge. És clar que en Brian O’Malley no és cap mestre del suspens. L’ús repetitiu d’una estructura de flashbacks i la narració paral·lela, però, ajuda a que el film sigui entretingut, encara que a mesura que avança, la previsibilitat fa acte de presència. Fins ben bé la meitat  del film, només queda gaudir de l’acció, maldestrament rodada, rebaixada encara més per feixugues línies de diàleg i aquests efectes amb sang casolana, a base de mercromina.

Els actors aporten, majoritàriament, una interpretació creïble, sobretot en Liam Cunningham (Dog Soldiers), encarnant el desconegut de la cel·la número 6, i en Douglas Russell (Valhalla Rising), com l’inquietant Sergent MacReady, contingut i histèric alhora. En Pollyanna McIntosh no llueix al seu paper, però. Una pena ja que em va agradar bastant a The Woman i a Exam. M’ha semblat també particularment sinistre el personatge del metge, recreat per en Niall Greig Fulton, a la manera d’en Cronenberg de Nightbreed, i tot i que no se li dona gaire protagonisme, una constant a Let Us Prey, on es malgasten elements interessants mentre se’n repeteixen d’altres, com el quadern de noms o el rellotge de la comissaria, que no aporten res a la trama. Errors endèmics d’un guió mancat, potser, d’una o dues revisions addicionals.

Tècnicament, aquest thriller de terror irlandès no té la força, ni en direcció ni en muntatge, sobretot a les escenes d’acció, que hagués necessitat per compensar la fluixa trama. Algunes seqüències s’escapen del desastre per poc. La seqüència de l’escapatòria dins del flashback de la novençana o l’accident de cotxe, per exemple. Però la tònica és: uns quants plànols americans i després a primer pla o mitjans descompensats. Especialment els últims 30 minuts, són una antologia de l’estirabot. Altres seqüències estan tan malplanificades que fan riure, al més pur Michael Bay style. Els truculents FXs, una mica ajustats en quant a la qualitat, tampoc es beneficien gaire d’una realització entestada en mostrar-nos-els en primeríssim pla, perquè, és clar, és una peli d’horror molt sagnant. El pitjor de tot, però, són aquests decorats: l’aspecte de cartró pedra dels murs de les cel·les de la comissaria és de pena capital. Si a tot això li sumem l’accent irlandès i una escassetat de personalitat flagrant, ens queda un exercici de sèrie B molt justet de qualitat per l’oblit instantani.

No Comments

Post a Comment