web analytics
 

Linnea Quigley’s Horror Workout

1

És una sensació que cada vegada costa més de tenir. Comences a mirar una pel·lícula i penses “me cago en déu i sa puta mare trenta vegades, això no ho havia vist mai abans!”. I així és com m’he de veure mirant cada vegada coses més i més extremes, arribant fins a deliris ridículs com aquest. Atenció perquè això serà dur, senyores (hehe, us he dit “senyores”, com si fos de la CUP).

La Linnea Quigley és una scream queen vuitantera mamelluda de tercera categoria, assídua tant de pel·lícules de terror del nivell de Creepozoids com de subproductes softcore on refregar els pits amb senyoretes de currículum semblant, així com de tot el ventall que uneix els dos punts cinematogràfics. Com que la senyoreta va ser prou reconeguda, aquest tribut monogràfic purament perplexitzant s’inicia fent un repàs del producte, per la qual cosa de serveix d’una dutxa i força primers plans, que deixa pas a un prou interessant però totalment deslligat repàs del que era la seva carrera fins el moment (estem parlant de la frontera entre els anys vuitanta i noranta). Sorority Babes in the Slimeball Bowlerama, Vice Academy, Hollywood Chainsaw Hookers, Assault of the Party Nerds. Títols dels quals mai havia sentit parlar però que ja no puc esperar el moment de veure.

Però senyores, un repàs a una senyoreta mamelluda i a la manera com corria darrere la pantalla lleugera de roba difícilment podria resultar memorable. El que sí que ho ha de ser necessàriament és si tot plegat s’acompanya d’una sessió d’aerobic amb zombis i psicòpates homicides armats amb un gran ganivet. Veure la senyoreta Quigley fotent crits a una colla de zombis que la segueixen mentre ella corre pel barri, recriminant-los que estiguin en tan baixa forma per a continuació proposar-los una rutina gimnàstica és una de les maniobres més sublims que he vist mai en cap pel·lícula.

Absurd? Completament. Innecessari? Del tot. Perplexitzant i no-reason? Com poques pel·lícules poden presumir de ser-ho. Des de l’inici a la dutxa fins al final, primer prometent una seqüela amb les receptes de cuina preferides de la protagonista i després amb unes quantes preses falses. No necessitava veure res de tot això, però una vegada sofert em veig obligat a cridar “me cago en déu i sa puta mare trenta vegades, això no ho havia vist mai abans!” i continuar buscant meravelles del mateix calibre.

No Comments

Post a Comment