web analytics
 

Lo Chiamavano Jeeg Robot (They Call Me Jeeg Robot)

8

Per la majoria dels meus companys d’institut, els dos objectius principals del viatge de final de curs a Itàlia eren agafar un bon pet i cardar un clau. Per mi també, és clar, i tot i que aquests els donava per suposats, igual que l’empatx cultural d’art i bellesa durant una intensa setmana de visites a les principals ciutats italianes. El que no compartia pas amb la resta de la classe era la meva fascinació per la cultura pop del país, el cinema gore d’en Dario Argento o en Lucio Fulci, la sèrie B kinky de mafiosos, l’spaghetti western, el fumetti d’en Sergio Toppi, en Guido Crepax o en Lorenzo Mattotti. També preveia l’accessibilitat a un nou tipus de còmics provinent del Japó i ple de sexe i violència explícita: els anomenats manga. L’editorial Glénat i Granata Press van començar a publicar Akira i The Fist of the North Star, respectivament, a principis dels norantes. A més, hi havia revistes com Mangazine, on es podien llegir obres com MaiPatlabor, o Kamui.

La raó de subministrar-vos ara aquests avorrits detalls sobre la meva joventut rau en la familiaritat que vaig experimentar en veure la barreja de Lo Chiamavano Jeeg Robot. Una combinació d’obsessió otaku per l’anime, violència realista, retrat de la misèria de les capes socials més baixes i l’ambient brut i extret del cinema kinky italià dels 70s, del tipus Milano Calibre 9La Mala Ordina o La Polizia Chiede Aiuto, com a mínim en quant a l’esperit exploitation. Aquest últim, un cinema novament en auge ara, potser fent més èmfasi en lo dramàtic, gràcies a films com Suburra o Gomorrah. També trobem un punt d’aquesta neofantasia urbana superheroica que caraceritza Chronicle o Misfits. Un còctel que es torna encara més estrany gràcies a la pertorbadora i morbosa bellesa de la debutant Ilenia Pastorelli, que em recorda força la malaltissa sensualitat de la francesa Emmanuelle Escourrou (Baby Blood).

Lo Chiamavano Jeeg Robot eludeix la categorització fàcil. Un instant ens mostra com el seu “heroi” es masturba amb porno anal i el següent ens emociona amb una tendra escena romàntica. Altres vegades sorprèn amb un nombre musical glam, per després oferir-nos una divertida escena slapstick de mutilació digital.

Tot i que apareguin superherois i superdolents, Lo Chiamavano Jeeg Robot  no és cap pel·lícula per nens. De fet, ni tan sols serà grata pel paladar del públic com a comú genèric. No es pensa dues vegades el tractar temes ben espinosos ni dilueix l’humor negre que en pot resultar, de vegades, prou ofensiu. Respon a la forta personalitat i el gust oblic del seu director, en Gabriele Mainetti, que tradueix l’univers Marvel o DC a un escenari suburbà realista. Aquesta sensibilitat, també present en obres com Léolo, manca al cinema fantàstic actual. Lo Chiamavano Jeeg Robot és el seu primer esforç i representa una brillant promesa que compagina la feina de director amb una carrera incipient com a intèrpret. Haurem d’esperar al següent lliurament per confirmar-lo o no com a director a seguir de prop. El que sí que em queda prou clar és que aquest any passat la millor pel·lícula de superherois no venia dels Estats Units, ni emanava dels universos de Marvel o DC. No: la millor pel·lícula de superherois del 2016 és italiana i el seu protagonista no vesteix spandex de colors, sinó dessuadora, pantalons del mercat i màscara de punt. I tot i així, Jeeg Robot es mou a un ritme frenètic, té acció, imaginació i humor a cabassos, i li dóna quaranta cops de peu als productes americans. Molt recomanada.

No Comments

Post a Comment