web analytics
 

Logan

8

Pràcticament totes les cèl·lules del cos de qualsevol organisme vivent es dupliquen ininterrompudament per compensar l’erosió del temps, mantenint la textura i correcta funcionalitat de teixits i òrgans. Resultes d’aquest procés de rèplica el sistema es manté íntegre i l’organisme segueix viable any rere any. Passa que a cada cicle de duplicació el risc d’error acumulat augmenta. Se’n deriva l’aparició de mutacions i les errades al genoma que al capdavall convergeixen en fallades sistèmiques i sistemàtiques. Són els estralls del temps i l’envelliment que el tic-tac del rellotge apropa a qualsevol forma d’existència, com a mínim al regne animal.

Els telòmers han estat des dels anys setanta a l’avantguarda de la lluita contra l’envelliment. Són seqüencies repetitives i no codificants de ADN que, ubicades als extrems dels cromosomes, se suposa ideades per restar l’impacte deleteri d’aquestes fallades espontànies en el procés de còpia i duplicació. Metres les errades afectin aquests extrems i no els gens podem posposar els efectes del temps i les mutacions. Perquè amics meus, això és així, les mutacions no tenen per costum crear superherois, com a mínim no les que resulten aleatòriament del mecanisme natural de creixement i supervivència en organismes multicel·lulars. Les mutacions envelleixen. La pell perd elasticitat i textura. El fetge no es regenera com abans. El múscul esdevé menys contràctil. Els sentits s’atrofien. En diem envelliment, i ens apropa inexorablement a la senilitat, un procés de debilitament fisiològic i mental que excedeix considerablement el grau d’involució propi d’això que se’n diu fer-se gran. És trist, sí, però és natural.

Som l’any 2029. Els mutants s’estan extingint. De l’escola del Professor Xavier només en queda un Xavier nonagenari i un Logan envellit i malalt, enverinat per l’adamantium que recobreix els seus ossos. De la resta dels X-Men no en sabem gaire res, menys les referències a un cop letal que els va delmar fatídicament del que en Xavier se’n fa responsable. El cervell més poderós del planeta perd el control sobre la seva capacitat esfereïdora. En Logan i el mutant albí Caliban prenen cura com poden del cèlebre mentor, mentre esperen resignats a que el vell senil passi a millor vida en pau i sense fer mal a ningú més.

Logan és una pel·lícula atípica dins l’univers dels superherois cinemàtics. No n’hi ha cap que s’hi assembli, i parlo de més d’un aspecte conceptual, estètic o argumental. En la seva tessitura decadent només Watchmen apuntava les maneres d’un film on superherois emblemàtics arriben a l’ocàs de la seva brillant existència. La pel·lícula és dramàtica i trista, aprofundint encara més i millor en les possibilitats d’aquest escenari i traient redit de l’adherència del públic a personatges prou recognoscibles i ben estimats, com són en James “Logan” Howlett d’en Hugh Jackman o el Professor Charles Xavier d’en Patrick Stewart. Sembla mentida que l’obra hagi estat enregistrada amb la mateixa càmera que apropava al personal la segona de la trilogia del llobató mutant i immediatament anterior, la d’en James Mangold amb The Wolverine, on, allà sí, se segueixen amb convicció els barems d’acció i reacció de qualsevol pel·lícula de superherois.

Però, no nanos, no. Logan no és (només) acció crispetera, eixelebrada i partidista. L’eix vertebrador d’aquests punyents 141 minuts de metratge no és (només) el conegut binomi entre bons i dolents, sinó la terrible situació d’aquest parell d’amics, dos superherois vells i malalts que malden a l’ocàs d’una vida sotragada, sols, abandonats i oblidats pel comú dels mortals, reclutats in extremis per la darrera de les seves missions.

Hi ha qui titllava la pel·lícula de telefilm melodramàtic i un podia pensar que pel que he escrit aquí subscric l’etiqueta. Però no. El drama canalitza les sensacions dels que estimem aquests dos personatges, efectivament, però la cinta proporciona en format de road movie una molt bona dosis d’acció adrenolítica i sang, molta sang, una altra diferència que allunya Logan de les X-Men prèvies. Les urpes retràctils d’en Logan, menys retràctils que mai però tan esmolades com sempre, ofereixen una autèntica simfonia de desmembraments i decapitacions seriades. El millor Logan de tots els temps és passa gran part del metratge regalimant la sang dels seus adversaris i la pròpia, ara lluny dels seus millors moments i aquella capacitat seva per sobreposar-se a les ferides. En Logan ja no és el llobató immortal que resistia l’embat de qualsevol arma a The Wolverine i s’hi tornava feréstec amb una katana clavada al pit. No. El Logan vell és mortal i proper, però tan o més agressiu, lluitador i obstinat que el seu alter ego jove, o aquesta nineta convincent i prometedora, la Dafne Keen, que ve per agafar un relleu candent, el que deixa en Hugh Jackman per propostes posteriors. Gràcies i amén.

Tags:
No Comments

Post a Comment