web analytics
 

Lolita

6

Recordo aquell sopar pel bon vi i les excel·lents viandes. En companyia dels pares i una colla d’amics francesos, la conversa va virar cap a la mossa pèl-roja que portava de cap mitja comunitat. Jo devia tenir uns vint-i-tres anys i era solter. Atiats pels efluvis del vi els barons d’aquella taula em posaven al dia de les virtuts del súcub que cada dia feia acte de presència a la piscina comunal. Una nimfa celestial, titllaven els uns. Presó directa i sense fiança, postil·laven els altres. La noia tot just havia fet els setze. Tothom coincidia en la seva bellesa sense parangó. Davant el meu escepticisme, divertits i alcoholitzats van fer que un dels nens l’anés a buscar. Efectivament, era un llamp de garsa, perfecta i immaculada, tota joventut i etèria bellesa. Tota ferma turgència.

Vaig llegir la novel·la d’en Vladímir Nabókov quan era adolescent i a penes si recordo gaire res més que les trempades descomunals que la narrativa de l’escriptor rus em va provocar, secundada per les hormones esvalotades i una vívida imaginació. Era l’estiu, treballava a la platja i feia calor, molta calor. Sobre el paper, la Lolita era la temptació i era el pecat, és clar, però també era la tòrrida relació fugaç que dos amants desconeguts rubriquen una calorosa nit sobre la fina sorra nacrada d’una platja exòtica i paradisíaca, abandonats a la sort anacrònica del contacte, el sexe i el plaer. Com a jove que era, em vaig quedar amb aquesta part, obviant lectures més profundes i dramàtiques, amb la polla com el balustre d’una arcada Coríntia.

L’altre dia vaig ensopegar amb la revisió cinematogràfica que l’Adrian Lyne (Jacob’s Ladder, Fatal Attraction, Nine 1/2 Weeks) va fer l’any 1997 i no vaig poder estar-m’hi. De fet, encara no havia tingut ocasió de veure cap de les dues adaptacions que s’han fet de l’obra més exitosa d’en Nabókov, ni la de l’Stanley Kubrick (que deixarem per més endavant) ni aquesta versió actualitzada, amb la participació d’una Melanie Griffith ja qualladeta (que també va ser una “Lolita” desbocada de jove), un Frank Langella succint però histriònic, delirant, i un Jeremy Irons constret, sense força, esma ni carisma. Molt per sobre de tots aquests trobaríem la proesa escènica d’una Dominique Swain camaleònica i libidinosa, innocent i incestuosa, pèrfida i delicada, de tracte difícil i carisma absorbent, un súcub maligne en tota regla que llavors ja comptava amb uns encisadors disset anyets i que, en endavant, a penes si ha fet res més de mínimament semblant ni meritori.

La pel·lícula, suggeridora i ben enregistrada, no em va desagradar pas. Amb tot, conté aquesta ambigüitat, no sé si del tot voluntària, que juga al fet i amagat amb el romanç, el drama i la comèdia sense acabar de trobar-se a si mateixa. Les seqüències de seguiment, com quan la “Lolita” Dolores Haze puja les escales per trobar el seu futur i perplex amant, i aquests primers plans eteris (la preparació del gelat amb xocolata, la tampa enganxifosa per mosques, el perseguidor intrigant i pertinaç) confereixen un rerefons eminentment dramàtic i apunten lo terrible de l’home coix que perd peu, sucumbeix al pecat i peca, compungit al principi, desinhibit més endavant i completament perdut ja cap al final. Però també tenim l’alegria amb la que es representa el matrimoni amb la mare de la Lolita, esperant, preparant el parany en el que l’home adult és al mateix temps caçador i pressa, o aquesta esperpèntica seqüència final, passada de voltes i prou demencial. Un fi de festa perplexitzant en tota regla que lliga final amb principi, un xic d’aquella manera sigui dit de pas, per tancar el cicle que explica narrador i narrativa, passant per la història i permetent-se aquests pensaments i comentaris en primera persona que ni al llibre ni a la pel·lícula no desentonen pas.

Entremig, una road movie justeta d’acció i reacció, continguda, a vegades intrigant, fortament delimitada pels dos personatges, el seu romanç desigual i la pressió poc evident d’una condemna social que s’esborra quan tot just apareix a les cares d’un parell de figurants mal comptats. Un Bonnie i Clyde sense més atracaments que els que l’un és fa a l’altre. Un pols desigual on sempre perd l’home perquè la nena ja va perduda, amb seqüencies eròtiques abruptament escapçades. Un drama que acaba dramàticament però tampoc com per tirar-se daltabaix. I sí, sí que encén algun foc espontani a les golfes de l’entrecuix, però no, no dona pas per palla. Molt millor la novel·la, si em permeteu l’obvietat.

No Comments

Post a Comment