web analytics
 

Los Parecidos (The Similars)

1

Veure cinema nord-americà em fa molta mandra: de cada 100 pel·lícules, només un parell de desenes m’interessen. Tot i que si ja ens desplacem per sota del futur mur de la vergonya d’en Donald Trump, dels Estats Units cap a Mèxic, la mandra es converteix en desesperació: de cada 100 llargmetratges, amb sort salvaré un o dos. Potser no és culpa dels mexicans, de la seva cultura o la manca d’ella. A Mèxic la taxa d’analfabetisme ha anat baixant des dels setantes d’un 25% a “només” un 5% de la població. Això són gairebé 5 milions de persones. Pot ser que em traeixin els prejudicis. Potser m’hauria de mirar el cinema nacional de Mèxic amb el cor més net. El cas és que la producció fantàstica mexicana contemporània pot equiparar-se majoritàriament a la espanyola dels anys 60s. Aquelles pel·lícules amb un humor, en direm, planer i ximplet, dirigides per gent que desconeixia els més bàsics rudiments de planificació, direcció o muntatge del setè art. Així i tot, aquelles tenien molt d’èxit entre les capes populars gràcies al seu saludable humor i manca de complicacions.

Los Parecidos no té res a veure amb aquell cinema, és clar. La història s’embolica molt i molt fort i la minsa perícia narrativa del seu creador la complica encara més. Però sí comparteix l’amateurisme tècnic i el desconeixement de gran part de les regles i normes necessàries per explicar qualsevol història visualment. L’experiència és similar a retrocedir en el temps tres dècades i trobar una “joia” que s’avança al seu temps mentre decideix barrejar Twilight Zone amb El Chavo del 8. Innocent i simpàtica. Maldestre, bé que… hummm.. simpàtica, i molt avançada al seu temps. Tot i això, aquesta fantasia que m’he muntat en una estoneta té una falta ben grossa: la pel·lícula en qüestió es va produir ni més ni menys que el 2015. Sí, amics, fa dos anys, i no, no es tracta de cap versió acolorida ni restaurada d’un parell de rotllos de pel·lícula polsosos trobats per casualitat a un magatzem oblidat: ve així parida de sèrie.

El que més sorprèn de tot aquest rotllo que us estic explicant és l’èxit que Los Parecidos  ha tingut. Sí, la pel·lícula compta amb crítiques positives i votacions populars relativament altes. Una cosa que no diu gaire res de bo de la humanitat en general, o de la crítica i el 60% d’espectadors que l’han votada, en particular. En qualsevol cas, Los Parecidos em recorda a aquest fenomen de masses que és La Bicicleta d’en Carles Vives: A tu manera, descomplicado / En una bici que lleva a todos lados / Un vallenato desesperado. El pilles? Picada d’ullet. Picada d’ullet. O notch, notch, com deien els Monty Python. Aquest humor “subtil”, aquesta “poesia”. Aquesta “composició” tan mogudeta. Si això és lo teu, això i les veus en off ridícules, les petites faules de vergonya aliena, la manca de ritme, els diàlegs babaus, el tallar els personatges pels peus, o el muntatge d’un pla general al costat d’un altre, dóna-li una oportunitat a aquest film. Si no, foteu el camp ben ràpid i no desaprofiteu una bona hora i mitja de vida estúpidament. Avisats quedeu.

No Comments

Post a Comment