web analytics
 

Los Últimos Días

2

Veig amb creixent frustració com, a ulls dels nostres dirigents i benvolguts polítics, una mancança al meu currículum anul·la definitivament la resta de mèrits: no he fet la feina que faig fora del país en el que vaig néixer. En conseqüència, no sóc considerat digne d’un contracte post-doctoral finançat per l’erari públic, per exemple. Deixant de banda l’evident manca de confiança en la formació nacional (raonable), dedueixo que l’estratègia pretén promoure dos fenòmens socials: exportar parats i importar, més tard, coneixement forà. Sí, nois, això s’estila molt al nostre país. I us preguntareu què collons te a veure això amb Los Últimos Días. És prou pertinent, ja veureu.

Els germans Pastor van ser els responsables d’una pel·lícula post-apocalíptica molt notable anomenada Carriers i filmada als Estats Units. I jo pregunto: cóm, senyors Pastor, han passat d’allò a això altre? Semblen ben bé els productes de diferents realitzadors! Veiem el perquè? Veiem-ho:

1) Punt de partida: a Carriers el problema responsable de la trama és recurrent, senzill i comprensible. Infecció, contagi, pandèmia, malaltia i mort. Basta. Aquí es treuen de la màniga una cosa rara que no se sosté gaire per enlloc, ni biològica ni conceptualment parlant.
2) Efectisme: no recordo exactament quant de temps havia passat a la primera, des del principi del final, però, a Barcelona, un mes d’estancament (1!) ha convertit bona part dels barcelonins en bèsties ferotges. Tal qual. Si és que ens treuen les canyetes al sol i ens posem d’un susceptible que espanta…
3) Sentimentalisme: a Carriers la difícil situació i l’instin d’autoconservació comprometen fort les amistats i els amors, com és lògic i comprensible. A aquesta, definitivament no.
4) Punt i final: assolir uns objectius prefixats a un món post-apocalíptic no implica gaire res, ni cap final menys la mort és un final en sí mateix. A Carriers, els germans Pastor varen ser prou avisats com per tenir en compte això. A Los Últimos Días, el seguit de despropòsits esmentats (i els no esmentats també) assoleixen el seu clímax i el supera en aquest punt final.

La comparació d’aquestes dues pel·lícules agafades com a referent permet un raonament que culminaria en dues conclusions fonamentals: que els germans Pastor haguessin pogut rodar Carriers al seu país natal (si algun capitalista nacional hagués sabut veure més enllà dels seus respectius currículums), i que l’experiència a l’estranger no els ha convertit pas en millors cineastes. Així doncs, prenguin nota senyors polítics, i deixin de tocar els collons al personal.

1 Comment
  • Paco

    3 de febrer de 2014 at 18:26 Respon

    ‘Los últimos días’, gran favorita de los Premios Gaudí – La Vanguardia, 3 de Febrer del 2014. I no n’hi havia cap de millor? Segur?

Post a Comment