web analytics
 

Lou Lap (Robbery)

4

De vegades llegim astorats l’argument d’una pel·lícula o quedem ullpresos davant el colorit del seu pòster. Un cop veiem el producte en si, però, el desencís ens envaeix. Personalment, tinc per costum el bastir un guió sencer al meu cap, a partir dels detalls suggerents que han captivat la meva atenció, i començar a bavejar tot seguit davant les sucoses possibilitats. Així, quan el frenètic thriller de roberies, traïcions i violència, a la Sam Peckinpah però amb xinesos, va resultar ser en realitat una trama còmica i violenta rodada íntegrament a un queviures tipus 24/7 imitant el cinema tarantinià, em va envair la tristesa. Una vegada estifollats irremeiablement els meus delers en mil trossos vaig decidir donar-li una oportunitat.

La premissa de Robbery, llargament vista i revista durant la darrera dècada (històries creuades d’un grup de personatges que no són pas el que semblen,  esquitxades d’exagerats (i estilitzats) exabruptes de violència), pot servir, si més no, per donar joc i proporcionar rialles còmplices entre els contertulians reunits pel seu visualitzat. I, efectivament, així és, durant la primera hora, si fa no fa. El que mata aquest intent concret no és només un interès per lluir-se palès per part del director debutant, sinó la seva entossudida insistència. En Fire Lee opta per fer servir una i altra vegada els mateixos trucs per provocar la sorpresa: diàlegs cool marca Quentin, flashbacks tallant les seqüències, tirotejos a 3 o més bandes, i similars. Quant temps pot l’aficionat entretenir-se amb aquestes previsibles trampes avui dia? No tant com per a ignorar la manca de substància i personalitat d’aquesta cinta de Hong Kong.

És ben curiós, de fet, si pensem que el director de Reservoir Dogs va començar prenent prestats molts dels recursos del cinema d’acció de l’ex-colònia anglesa. Ara les circumstàncies s’han revessat: Hong-Kong còpia en Tarantino, i amb curiós vull dir que és trist. Robbery, a més, s’enorgulleix de la seva condició de producte dirigit al mercat americà: el títol anglosaxó, diàlegs parcialment recitats en anglès, i incomptables referències a la cultura capitalista ianqui. Fins i tot apunta aquest públic, explicant i explicant de bell nou, triturant diria, tots els entortolligats girs del guió perquè ningú no es quedi enrere ni es perdi en cavil·lacions sobre hamburgueses. Cada ingredient, per tal d’obtenir una abundant capa de sucre i colesterol cerebral, s’agrega convenientment al guisat: pits grans, violència exagerada, convertida ara en banal, humor escatològic, i provocació eixelebrada i gratuïta. Tots, excepte el principal, el pebre, aquest condiment que converteix tot còpia tarantiniana en mínimament suportable. Sense aquesta espurna, pròpia del xerraire realitzador americà original, l’estofat avorreix fins el punt que un ha d’apartar la cullera del plat tebi i aixecar-se de taula irat. Qui podria culpar a l’aficionat per preferir les angules a les anguriñas, la vedella al tofu? No cal dir que jo no, que ja ens podem ben estar d’acabar empatxats amb aquest barat facsímil del fast food ianqui per antonomàsia, gairebé sense rastre d’identitat oriental que amaneixi una miqueta el seu dessabeït desenllaç.

 

No Comments

Post a Comment