web analytics
 

Ma Loute

4

Veure una pel·lícula hauria de ser com una cita a ulls clucs. Què busques en la teva nova parella? Què esperes veure o sentir, has de meditar just abans de que comenci la pel·lícula, quan t’asseguis a la sala en completa foscor. Per a cada persona hi ha una resposta totalment individual i diferent a la dels altres. Perquè, al contrari del que ens volen fer pensar els mitjans i la cultura de masses, no hi ha dos individus iguals a tot el món. Potser sí semblants físicament, o amb preferències similars, però no iguals. Això, o jo encara no me’ls he trobat.

Malgrat tot, sí que podem generalitzar pel que fa a les expectatives amb les que encarem un film. Hi haurà qui s’asseu a la sala esperant entretenir-se durant una estoneta. Oblidar les seves cabòries. Oblidar-se fins i tot d’ell mateix. Que li expliquin una història que res tingui a veure amb ell o les seves circumstàncies. D’altres esperen connectar d’alguna manera amb el que veuran, o viure experiències extremes a través de la pantalla, ja siguin emocionals o adrenolítiques. Els menys imaginatius poden buscar la confirmació d’una opinió, política o de qualsevol altra mena, una que, potser, els sorprenguin transmetent de manera amena una informació que desconeixien. Aquests últims es probable que es decantin més pels documentals que per la ficció. També hi ha gent que desitja ferventment que s’acabi, i segurament aquests no estan al cine per voluntat pròpia i volen tornar a la seva preuada realitat. Potser aquests menyspreïn secretament l’art o la imaginació com si d’escapisme o covardia es tractés, perquè ells mateixos mai no han pogut connectar amb cap estrat diferent de l’erma i gris i cerebral pla d’existència quotidià. També tenim els que miren però no entenen i després prenen prestada l’opinió majoritària per saber si els ha agradat o no l’experiència. Aquests podrien observar durant una hora llarga un gos cagant al carrer sense ser capaços de formar-se cap opinió al respecte. Només mirant, indiferents. Pel que fa a mi, no n’espero res en absolut. O almenys això procuro, ja que avui dia és prou difícil protegir-se del bombardeig informatiu continu i arribar verge a una projecció. A més a més, sempre carreguem amb referents, i tot i que diuen que les comparacions són odioses. També cal tenir en compte que cadascun arrossega el seu propi equipatge emocional, i els seus prejudicis i fílies i fòbies. Amb tot, intento mirar i veure amb ulls nets, relaxat i obert. Absorbir l’experiència.

És clar que, una vegada han lliscat els crèdits per la pantalla i s’encenen els llums de la sala, aquesta és una altra història: el meu cervell, llavors, en esquizofrènic coitus interruptus, cerca el punt positiu de la pel·lícula i, alternativament, la trosseja i fa miques sense pietat. Fins al dia següent sóc incapaç de processar-la íntegrament, pair-la i regurgitar-la a la pàgina en blanc amb coherència. De vegades, porta més temps. Una setmana, fins i tot mesos. I no penseu que es tracta d’indecisió, més aviat parlem de justícia. Si jo fos l’artífex de l’obra no apreciaria una opinió no meditada o massa precipitada del meu treball, sobretot si fos negativa.

Ma Loute era la meva primera cita, per així dir-ho, amb el francès Bruno Dumont. Llavors, em vaig fregar bé rere les orelles i vaig perfumar-me amb generositat. Al meu primer apropament, la vaig trobar balbucejant i esquiva, bé que no tímida del tot. Quan li vaig posar descuidadament la mà sobre el genoll, lluny d’apartar-la, em va mirar fixament amb una ganyota ambigua que bé podia significar qualsevol cosa. En un primer moment vam parlar de films com Delicatessen i de l’obra d’en Raoul Ruiz o de Passolini. El seu humor, contagiós i tallat per enigmàtics temps morts, jugava amb la comèdia negra, l’absurd i un surrealisme potser massa forçat. Probablement, les dues hores de xerrameca i anècdotes foren una miqueta plomisses, i el seu comentari entre pedant i irònic sobre el conflicte de classes, un pèl reiteratiu. Se’m va acabar antullant força pesada, i tot i que els esclats de riure ocasionals van fer més suportable la vetllada. Tampoc ho vaig passar malament, la veritat, encara que tampoc bé del tot. Quan pugui recordar on vaig deixar el seu número de telèfon, igual m’animo a donar-li una segona oportunitat. El que sí va quedar-me clar és la intenció individual de la proposta (i tot i que es trobi esquitxada de dejà vu prou sospitosos), un ànim descarat de provocar, i un fort regust francès, de vegades ple de referències massa localistes com perquè un estranger com jo les pugui entendre. Tot això no em va deixar gaudir d’ella del tot en aquesta primera aproximació. I sí, ja està tot fet i dit, bé que no està de més un recordatori, fins i tot fallit i tediós, com aquesta Ma Loute d’en Bruno Dumont.

No Comments

Post a Comment