web analytics
 

Mamula (Killer Mermaid)

5

No us heu preguntat mai per què gairebé tots els films que s’estrenen al cinema o aconsegueixen distribució comercial directa tenen una durada semblant? Si consultes la cartellera de la teva ciutat veuràs que la majoria de pel·lícules ronden els 95 minuts. Les poques que no ho fan no duren menys de 70 minuts ni s’allarguen per sobre dels 180. Em sembla curiós, si més no. I, sí, ho heu endevinat: tinc una explicació per aquesta bajanada. Jo l’anomeno la “tirania dels 90 minuts”.

Antigament (i parlo de les primeres albors del cinema) les projeccions comercials duraven menys, tant com el que avui dia es coneix com a curtmetratges o migmetratges (exemple: els curts d’en Charlot o l’Harold Lloyd). No va ser fins a principis de la segona dècada del segle XX que es va descobrir que el públic podia suportar bé més de 90 minuts assegut davant la pantalla. Desprès, durant els 60’s i els 70’s, en Roger Corman, il·luminat del cinema crispeter, arribaria a declarar que aquesta és la durada perfecta d’un film.

Tant és així que la paraula curtmetratge implica avui dia una connotació pejorativa, com si el temps d’exposició fos indicatiu de la qualitat del resultat final. Aquest tipus de productes tendeixen a ser considerats l’obra de principiants, cosa que limita la vida comercial i el temps d’exposició fora dels festivals o concursos.

Així doncs, la “tirania dels 90 minuts” s’ha anat reforçant al llarg dels anys, com tantes altres coses, per la força del costum. El fenomen fins i tot donà peu a una nova reacció cinemàtica: l’ “inflat del metratge”. La tècnica consisteix en “inflar” una pel·lícula i allargassar-la fins la maleïda hora i mitja de metratge, generalment, durant la fase de muntatge, i mitjançant l’addició de material descartat i/o nou.

Les conseqüències poden ser surrealistes, hilarants, com a Mamula (aka Nymph, aka Killer Mermaid), on trobem llargues seqüències en que els personatges només ballen al ritme de la música disco, diàlegs engreixats amb contraplans en silenci i delirants persecucions d’un lloc a l’altre sense el més mínim sentit. Plans estil Sèrbia (destinació de vacances) que no aporten gaire res a la narració. Llargs tràvelings amb la càmera situada a l’alçada de les mamelles o el cul de les protagonistes. Temps morts, estil manga, on els personatges es miren sense dir paraula ni moure’s. I etcètera.

Em fa pena que, comptant amb el gran Franco Nero, un concepte amb tantes possibilitats (menystingut pel pòster i, potser, per aquest títol tan ianqui, Killer Mermaid) i uns efectes especials prou aconseguits, no s’hagi contractat un guionista capaç de donar-hi una certa cohesió. Són errors que poden ser redreçats en la seqüela, insinuada al final del film, i que, potser, a través del muntatge del director, en Milan Todorovic, podria, més que afegir, retallar vint minuts de metratge i passar-se la “tirania dels 90 minuts” pel folre.

No Comments

Post a Comment