web analytics
Title Image

Marató Esclatacaps. Una crònica

mind-bender [ˈmaɪndˌbendəʳ] n. Slang. Also found in: Medical, Idioms

  1. mindblower
  2. person or thing that radically and suddenly affects one’s thinking, perceptions, or psyche
  3. hallucinogenic drug
  4. something exciting, beautiful, shocking, moving, perplexing, psychedelic, and/or thrilling
  5. a marijuana cigarette

mind-bending [ˈmaɪndˌbendɪŋ] adj. Informal

  1. very difficult to understand; complex
  2. intensely affecting the mind, altering one’s state of consciousness, especially to the extent of producing hallucinations
  3. reaching the limit of credibility

n

  1. the process of brainwashing

Hom diria que les maratons de cine estan així com mal vistes pel comú dels mortals. Córrer més de 40 quilòmetres sense parar? Al·lucinant! Estàs fet un toro! Estar-se 10 hores davant l’ordinador treballant? Genial! Ets molt trempat! Passar-se 16 hores mirant pel·lícules? On vas, malalt!? Què t’has begut l’enteniment!? No ho entenen. No ho valoren. En 9 de cada 10 dels meus avinguts la resposta al pla de l’últim dissabte del mes, el primer d’aquest estiu, era, en essència, taxativa: estàs boig. Això, independentment del programa, és clar. És possible que en algun moment de la nostra història recent el cinema hagi perdut el seu privilegiat estatus, el seu valor, la seva condició de noble expressió artística? M’agradaria creure que no.

La cosa no va anar ben bé com abans explicava en Pere. Quan el benvolgut regent d’aquesta web plantejà en primera instància fer una nova marató de cine, es postularen, efectivament, les diferents alternatives. En la subsegüent votació, però, guanyaria per ben poc la que seria la Tercera Gran Marató de Cinema Escombraries, projectada finalment el 4 d’Abril. Davant la nostra (d’en Juan i meva) amarga decepció, en Pere, que és un tros de pa, va començar a preparar d’immediat la següent. El perfecte amfitrió es comprometia novament a muntar-ne una, voluntariós sempre, posant les ganes, l’esforç i la casa. I ho feia per nosaltres, els seus companys de fatigues al KKB, i la nostra primera opció, desplaçada abans per la idiosincràsia d’una majoria democràtica: una marató dedicada al moviment neuronal, ideada per fer carburar el cervell. La titllàrem de marató mind-bender, aka Marató Esclatacaps.

Pel·lícules mind-bending. Pel·lícules que estimulin l’activitat neuronal, que requereixin una disposició activa a aquest cantó de la pantalla. Pel·lícules de les que sigui pràcticament impossible desentendre’s. Que activin, que consumeixin, que esgotin. Tots d’acord, no? Doncs, sí, però no.

Entre les propostes i, desprès, durant la tria de candidates, es perfilarien ràpidament les apetències dispars dels tres amics, tan semblants en la seva devoció al cine com diferents en quant a preferències i gustos. Indefectiblement, cadascú s’agafaria al seu concepte de mind-bender, defensant l’accepció més escaient als seus interessos. Així, en Juan, mestre indiscutible de l’onirisme màgic i el xamanisme lisèrgic, conciliaria l’activitat cerebral amb la imatgeria mística que tant li apassiona (The Last Wave, Una Pura Formalità, Altered States). En Pere, amant declarat del no reason i la psicodèlia desenfadada i desmesurada del cinema japonès (entre d’altres), aprofundiria encara en l’accepció perplexitzant (A Field in England, Hausu, Papurika). I, finalment, jo mateix, potser menys críptic que els meus companys, més cerebral, més convencional i comercial, que m’adheria amb convenciment al mind-bending de la complexitat raonable, el trencaclosques resoluble de la ciència ficció intricada, i aquelles obres que funcionen com petits reptes mentals (Enter the Void, Time Lapse, Coherence).

Així, entre tots tres, idearíem aquest programa dens però prou variat com per passar una vetllada francament entretinguda, amb tot aquell que volgués passar-la amb nosaltres. Bona companyia, bones pel·lícules, i setze hores i escaig de cine que a mi personalment em passarien amb una celeritat absolutament perplexitzant. Beguérem, menjarem, comentarem, riguérem, i beguérem encara més, fins esgotar totes les existències. Fins on jo sé, no va esclatar cap cap. Tampoc vam haver de practicar cap defenestració a la italiana manera: en la mesura del que vaig ser-ne conscient, i en el context del seu visualitzat conjunt, totes les pel·lícules projectades durant la primera Marató Esclatacaps van agradar força, començant per…

el matí

thelaswave
Encetàrem la marató amb una potent dosis de misticisme i ocultisme. En Peter Weir (Picnic at Hanging Rock, Witness, Dead Poets Society, The Truman Show) colpeja fort, amb aquesta obra absolutament inquietant en la que confronta la societat australiana blanca, prepotent, benestant i aburgesada, a les organitzacions tribals de la capital. Un advocat (un encertat Richard Chamberlain) s’inicia involuntàriament en l’esoterisme tribal gràcies a un grupet d’aborígens. En aquest onirisme màgic i obscur, l’advocat trobarà quelcom de més significatiu, l’essència del seu propi ser. Entretant, el clima s’enrareix per moments, mentre un perill indeterminat s’atansa sobre la ciutat. A la palestra, en Pere, en Dani, en Juan, i un servidor, obrint les primeres cerveses. Massa aviat per beure? No pas!

#Thriller, #Horror
Recomanada, Perplexitzant

afieldinengland
A Field in England comença amb un perplexitzant “Warning. This film contains flashing images and stroboscopic sequences”. Em sembla que és la primera vegada que ho veig en una pel·lícula. De fet, la francesa Enter the Void és infinitament més “flashing”, i allà no n’hi ha cap d’advertència. L’avís pren prou sentit, però, quan el film entoma la seva recta final. Abans, en Ben Wheatley (Down Terrance, Kill List, Sightseers) haurà plantejat una situació ben senzilla però desbordant, plena d’una originalitat fascinant, punyent humor negre i diàlegs hilarants; filmada amb moltíssima convicció i mestratge. Segle XVII, guerra civil d’Anglaterra: quatre desertors, un alquimista flegmàtic, uns quants bolets al·lucinògens, un tresor amagat, i un camp d’Anglaterra. I aquí els quatre d’abans aplaudint amb els calçotets al cap.

#Drama, #Comèdia
Polles, Cervesa, Recomanada, Perplexitzant

unapuraformalita
Sota la batuta d’en Giuseppe Tornatore, trobem en Gérard Depardieu i en Roman Polanski en combat singular. Res d’una pura formalitat: l’Inspector (Polanski) està completament decidit a arribar al moll de l’os. Tenim un cadàver, tenim l’arma homicida, i tenim un sospitós (Pardieu). Falta el mòbil del crim i una confessió a veu alçada. L’espectador és convidat a formular les seves conjectures, mentre l’inspector pressiona i el suposat delinqüent recula. La pel·lícula, d’una evolució lenta però implacable, presenta un escenari únic i una fotografia magnífica. Aquests tons groguencs i l’aspecte deixat de la comissaria, així com la pluja torrencial afora, completen una atmosfera essencialment asfixiant. Els plans tancats, i aquestes seqüències casuals, amb diàlegs molt meditats, aguditzen l’imbricat misteri que tenim entre mans. Aquí, però, fa molta calor i la cervesa ja no ajuda. M’estic ensopint una barbaritat. És l’hora de fer uns nachos ben picants!

#Misteri, #Crim, #Drama
Recomanada

la tarda

enterthevoidSovint ens passa que mirem pel·lícules en entorns no ja poc òptims, sinó directament contraproduents. Metropolis de matinada en una de les primeres maratons. Deep Throat amb els sogres. Honor de Cavalleria en qualsevol situació.
Creia que amb Enter the Void m’havia passat una cosa d’aquest estil. Recordava que m’havia agradat l’arriscat plantejament formal de la narració, amb una càmera tant subjectiva que ens trasllada sota les parpelles del protagonista. Però una vegada dins m’hi vaig trobar el tedi més absolut. Esperant que la companyia i la cervesa actuessin de lubricant vaig accedir a la bogeria de fotre una pel·lícula d’hores gairebé tres a la marató. Però cervesa amunt cervesa avall també ets un pesat, Gaspar Noé.
A Enter the Void Argentina i França entren en sinèrgia i esclaten dins el nostre cap sense fer-nos-el esclatar en el bon sentit en cap moment.

#Drama, #Fantasia
Avorriment

papurika
Per refer-nos hi ha poques coses millors que un dels esclats visuals més espaterrants que s’han vist mai per les pantalles de qualssevol de les nostres maratons. Paprika és una orgia contínua farcida de detalls que ens obliga a estar pendents de tots els racons de la pantalla en tot moment.
El cansament ja comença a fer estralls i el sol comença a davallar però la (puta) calor no remet. Necessitem hidratar-nos molt i hidratar-nos fort, cosa que solventarà una ràtzia per saquejar el supermercat. Tornem amb provisions i forces renovades mentre el sofà se’ns ha omplert de granotes antropomorfes.
Qui ho hauria dit.

#Animació, #Ciència-ficció
Perplexitzant, Recomanada

timelapse
Arriba un moment en tota marató en el qual ja te la pela tot el que et tirin a la cara. És un moment perillós, perquè passat aquest llindar es corre el perill de deixar de prestar atenció a la pantalla i que a partir d’aquell moment tot ens sembli igual i deixem d’integrar les pel·lícules. Acostuma a passar quan el grau etílic en sang comença a ser important i es combina amb una pel·lícula sense interès.
Amb Time Lapse vaig vorejar perillosament aquest marge sense arribar-hi a caure del tot per puta casualitat. Les pel·lícules en les quals algun component, sigui matèria o informació, fa un trànsit en el temps resulten enverinades, però quan pivoten al voltant d’una història d’enfocament (post)adolescent el perill resulta sempre dramàtic i amb poques esperances de victòria.
Però aquí hi hem vingut a jugar, de manera que porteu-me més cervesa i enfilem la nit. Que sigui el que déu vulgui. Lasciate ogne speranza, voi ch’entrate.

#Ciència-ficció, #Thriller
Tofu

la nit

hausu
Enfilem la recta final de la marató amb tres propostes que basculen entre el deliri i la ciència ficció especulativa més complexa. El primer desafiament, Hausu, un film de culte japonès del 1977, s’entoma millor amb abundant suc d’ordi lubrificant els circuits cerebrals. Una llaminadura psicodèlica d’humor extraterrestre construïda per onades de gags extravagants solapant-se en sincopada espiral rococó cap el seu propi col·lapse, provocant, de passada, el nostre empatx. Un mal viatge per esclatar a riure que provocà, en alguns dels alegres maratonians, una loquacitat incontrolada i, en d’altres, una plaent nàusea arc iris que passava rabent amb més (sí, ho heu endevinat) cervesa freda.
comèdia / fantasia / horror
cervesa + perplexitzant
#Comèdia, #Fantasia, #Horror
Cervesa, Perplexitzant

coherence
En un estat d’extrema embriaguesa, el meu tercer visionat de Coherence coincideix en el temps i l’espai amb l’operació d’abastiment proteic. Torno de la cuina. Juraria que s’aprecien lleus canvis entre els parroquians. Diria que les respectives ubicacions no són les que eren. Mentre passejo la mirada per l’àgape de la tauleta del saló, veig fractals gastronòmics en l’exactitud de les seves porcions. De tornada a la pantalla, un fascinant pensament reverbera a la meva ment: serà aquesta la marató d’on procedia originàriament, o hauré aterrat per l’atzar de la decoherència quàntica en una variació interdimensional de la Marató Esclatacaps? Una lleugera brisa refrescant entra per la finestra. Per un moment, la nit tancada empordanesa em brinda el daurat reflex d’infinites permutacions, variants lògiques de la mateixa escena. En totes, un silenciós gaudi d’aquest parany de lògica quàntica cinematogràfica que és Coherence.
#Ciència-ficció
Cervesa, Recomanada

alteredstates
Unes michelades d’un amateurisme palpable faciliten el descens de les amebes supervivents pel lisèrgic embornal retro-evolutiu que és Altered States. Més enllà, corbes barroques d’una ritmicitat aclaparadora i colzes estancats de pseudo-ciència, misticisme desviat i horror còsmic. Alguns llisquem cap el somni uns breus instants per llevar-nos envaïts de visions traumàtiques i malsons surrealistes. Una caiguda contínua, implacable, mentre en William Hurt crema estadis de la matèria i la ment, i llisca desafiant cap el primitivisme. Mentrestant, en Ken Russell pega puntades de peu a les nostres parpelles, es masturba sobre un bust d’en Darwin amb un crucifix a l’anus. Al capdavall, erra la sortida que desembocava al brou primordial i ens submergeix en la sèrie B dels vuitanta més innocent, gamberra i divertida. Missió completada. Excel·lent punt final a una marató difícilment superable en coherència i solidesa. En Pere, el mestre de cerimònies, acomiada breument els pocs acòlits romanents. Ells es dissolen en la nit, contents, beguts, cansats. Satisfets.
#Ciència-ficció, #Horror
Cervesa, Mamelles, Polles, Perplexitzant, Thrash

16

assistents

4

titans

83

cerveses

0

defenestracions

34

calçotets al cap

1

donzelles promeses

Tags:
No Comments

Post a Comment