web analytics
Title Image

Mogura no uta – sennyû sôsakan: Reiji (The Mole Song: Undercover Agent Reiji)

6

El cervell d’en Takashi Miike ha de venir a ser una espècie de trituradora de cultura monstruosa que devora centenars de referències sense distingir la seva procedència (cinema trash, yakuzas, western, mangachambaraanime), per vomitar, desprès, en prolífics espasmes, obres acolorides, bizarres, inclassificables en essència. Tampoc a la seva obra s’aprecien influències recognoscibles, ni referents preponderants que colonitzin el seu estil. Sense rastre de morositat alguna. Aquestes reflecteixen, més aviat, un abrivament imaginatiu en el qual les úniques constants són, potser, la provocació i el desvergonyiment.

Mogura no uta en Miike torna a fer, per a delectança dels seus incondicionals, la seva personal adaptació d’un manga, oferint un remolí genèric de romanç, animació, musical, comèdia absurda, film policíac i melodrama. Les senyals d’identitat del cinema d’en Miike, aquelles amb les que l’àvid devorador de la cinematografia del director japonès està familiaritzat, també aquí s’observen amb claredat. Protagonitzada per un d’aquests personatges sense arrels, marginat pària de la societat nipona que lluita per aconseguir la felicitat i conquerir la pertinença a alguna cosa semblant a una família. És clar que, el concepte de família, no és tan retorçat com en d’altres ocasions.

L’agent Eiji, policia pervertit i inepte, innocent genuí i naïve idealista, desitja ferventment aconseguir la glòria i conquerir el seu amor de la infància. La seva oportunitat arribarà, curiosament, com un acomiadament, causat per la seva reduïda intel·ligència i la seva assignació al cas d’un perillós clan yakuza, embolicat en assumptes d’extorsió i tràfic de drogues, com agent encobert. Un argument poc o gens diferent del de qualsevol comèdia d’acció recurrent que en Takashi aborda en clau psicodèlica i hiper-cinètica, transformant el film en un absurd cartoon violent.

Per fer això conjumina la imatge real de colors saturats i recarregada de barroquisme kitsch, ben pròpia de la cultura japonesa, amb segments d’animació surrealista, números musicals còmics, acudits picants i delirants combats entre yakuzas. Les aventures de l’agent Kikukawa ens retornen al Miike més delirant i creatiu que, amb aquesta The Mole Song, aconsegueix una de les seves obres més simpàtiques i absurdes, amb gags (gossets traficants, la pèrdua de la virginitat, l’entrenament de l’agent encobert), personatges (el yakuza obsessionat amb les papallones, el yakuza-gat, el propi Eiji) i ocurrències (les papallones de tripes) sorprenents.

Mogura no uta proporciona, doncs, una dosi intoxicant, entretinguda i saciant del Miike menys seriós, per a aquells que enyorin pel·lícules com Ichi the Killer o la saga Dead or Alive. Als que no combreguin amb les propostes més perverses d’aquest prodigi japonès, adreceu-vos a explosions controlades com Audition o 13 Assassins, perquè, a The Mole Agent, només trobareu dany neuronal exemplificatiu, ultra-post-modernisme i corrípies visual; una incontinència creativa estimulant i força envejable, no pas per la seva qualitat o uniformitat, si no per la llibertat i la passió amb que les produeix en Miike, a raó de 2 o 3 l’any. Llarga vida a l’emperador Miike i el seu regne de salvatge psicodèlia trash pop!

No Comments

Post a Comment