web analytics
 

Morgan

7

“What about her? She’s perfect.”

Tenia una companya de feina amb una afinitat molt especial pels animalons. Esquerpa de mena amb la gent, la noia veia un gosset i es desfeia en onades de càlid afecte i sentida devoció per la bèstia. La Maria no és que estimi els animals, és que els adora. I els adora en tot l’espectre i la intensitat que aquest verb confereix a l’acte d’estimar. Per tant, i tot i que m’ho expliqués amb dolor palès encara imprès al rostre, m’era difícil imaginar una persona com ella passant per cinc anys de doctorat íntegrament fonamentat en l’experimentació animal. Pel pols ferm d’aquella investigadora varen passar dotzenes i dotzenes de ratolins que eren executats amb rigorosa tenacitat en pro de la ciència i el coneixement biomèdic. Ella els acotxava i nodria. Ella procurava que visquessin. Ella els liquidava fent el cor fort. La Maria va patir totes i cadascuna d’aquelles execucions programades. Va quedar ben traumatitzada, la pobre.

No són pocs els esculls que la recerca biotecnològica ha de driblar. En un món que avança avui propulsat per les noves tecnologies cap al coneixement exhaustiu i el control absolut dels processos naturals, les rascades amb l’ètica seran una constant cada cop més sorollosa. Ens apropem al sol i és del tot probable que surtin nombroses butllofes. Sense anar més lluny, se succeeixen als periòdics cada cop més comentaris sobre la tecnologia CRISPR, que permet modificar el genoma a voluntat, fins i tot en individus adults. El ventall de possibilitats és inabastable. Les recances i els dubtes, també. Això de ser Deus ens queda però que molt gran.

Així que tenim la Morgan, una nena creada artificialment. No es tracta de cap màquina, com en el cas de Ex Machina o els autòmats de Westworld: la Morgan està ben viva, tant com tu o com jo, sols que la seva dotació genètica s’ha sintetitzat artificialment, al laboratori, buscant una certa forma de perfecció. La Morgan no té pare ni mare. La Morgan no té variacions genètiques que li vagin en contra, que la facin més feble o menys llesta. La Morgan és ideal tal i com és, doncs ha estat dissenyada per ser-ho en tots i cadascun dels seus gens. I l’experiment ha sortit d’allò més bé: tothom s’estima la Morgan com si d’una filleta es tractés. El ratolinet ha crescut i amb ell l’estima que tots els operaris d’aquest laboratori pioner i ultrasecret li processen. Cadascú a la seva manera, però tots amb la inevitable passió del pare que entén per fill l’ésser que ha ajudat a crear. La Morgan fa temps que no és cap experiment. La Morgan és una nena. Una nena sintètica i perfecta.

Aplaudeixo encisat la irrupció al setè art del fill d’en Ridley Scott, en Luke Scott, ara en format de llargmetratge, amb aquesta opera prima seva que, durant la seva tensa primera meitat, burxa l’espectador amb dilemes candents i sempre molt del gust del consumidor de ciència ficció. La vida sintètica i el poder per crear-la. L’educació, la consciència i la responsabilitat sobre els propis actes. La llibertat i l’amor. La vida i la mort. Ella o allò. Amb l’ajut del guionista (també novell en Seth W. Owen), en Luke trena aquesta primera meitat amb mestratge i meditada ambigüitat, exprimint plans que juguen amb el reflex confós d’una realitat complexa i un conflicte imminent. Qui té raó? Què hauríem de fer si l’experiment no surt com estava previst? Si surt malament, o si surt massa bé? S’hauria d’haver dut a terme en primera instància? S’ha d’involucrar d’aquesta manera el científic en el seu treball? Pot aconseguir no fer-ho?

Cal notar també l’excel·lent treball dels actors de repartiment que protagonitzen el grupet de científics, avaluadors i educadors dedicats a la Morgan, la seva agudesa cognitiva i capacitat de discernir què està bé i què no pas. Dels veterans indispensables Paul Giamatti i Toby Jones, fins la sensacional Jennifer Jason Leigh (The Hateful Eight, eXistenZ) o la Rose Leslie (Honeymoon, Game of Thrones), tots realitzen papers petits però sòlids, conferint la història que se’ns explica d’un rerefons i versemblança convincent. També la Kate Mara i, per descomptat, l’Anya Taylor-Joy (The Witch: A New-England Folktale) en el paper de Morgan, fan un molt bon treball, meritori, a més, considerant el pes protagonista que, a poc a poc, es va fent més important sobre els respectius personatges.

En definitiva, una proposta de ciència ficció que serveix drama envernissat de dilemes ètics i conflictes morals sense ennuegar-se, amb actuacions convincents i adreçada de thriller, misteri i intrigues que es veuen rubricades finalment per una acció gens dissonant, ja quan entomem la impactant segona meitat de la cinta. Jo dic molt a favor.

No Comments

Post a Comment