web analytics
Title Image

Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo

7

D’un temps a aquesta part es vénen fent més i més adaptacions de còmics a la gran pantalla. El motiu, per si algú s’ho ha preguntat alguna vegada, és eminentment econòmic. En teoria, encara que la pel·lícula resultant sigui un munt de brossa, s’espera que els lectors del còmic en qüestió reaccioni positivament a la crida, i vagin, com un ramat desbocat de cap, a veure la permuta del seu personatge favorit del paper a la cartellera. Diners fàcils. Dic en teoria, doncs després caldrà veure si el públic respon en conseqüència. I, sí, nois: la qualitat dels films inspirats/basats/copiats de còmics es mou entre les escombraries més insuportables (Capitán Trueno y el Santo Grial, Faust: Love of the Damned), la vergonya aliena (Zipi y Zape y el Club de la Canica), la tèbia (Goomer, Arrugas) o la decent, encara que desgavellada (Atolladero, El Gran Vázquez), adaptació audiovisual. Així que, no se sorprenguin senyors productors si cada vegada que se n’estrena una d’aquestes no dono salts d’alegria ni vagi a celebrar-ho despresa i corrents.

Les dues primeres pel·lícules d’imatge real adaptant els còmics de Mortadelo y Filemón no em van agradar gens. Com a fan confés dels còmics d’Ibañez, puc afirmar i afirmo que no captaven l’humor absurd de la sèrie, i que substituïen les peripècies slapstick dels dos detectius per un cúmul d’acudits grollers i gràcies vàries, molt a l’estil d’en Fesser. Tot i l’ímprobe esforç del càsting per adaptar la fisonomia dels personatges, la veritat és que aquest tercer lliurament guanya molts números, en prescindir dels intèrprets de carn i ossos. L’animació permet en Javier Fesser ajustar com un mecanisme de rellotgeria els gags, els diàlegs i la trepidant trama a la gran pantalla. I, el que és més important, conté i cenyeix la història, més o menys, al ric món de l’historietista barceloní.

I dic més o menys perquè la introducció onírica, una escena estil True Lies protagonitzada per en Filemón Pi, emulant en Bruce Willis, no té ni la més mínima gràcia, i es podria extirpar de soca-rel. Encara que, si aconseguiu passar aquest pròleg marca Fesser®, la resta del metratge es veu lliure de contaminació. A mi em va costar. Gairebé vaig estar a punt de rendir-me. Però quan van aparèixer en Tronchamulas, en Bacterio, la reversicina, en Rompetechos i el milió de detalls extrets directament de les vinyetes originals, no vaig trigar gaire més en esclatar amb sonores riallades. En Fesser i companyia aconsegueixen seqüències tan divertides (l’aparició d’en Rompetechos, la seqüència de Gran Hermano) i aconseguides (l’adrenalínica persecució a l’encalç d’en Tronchamulas, la carambola final) que fins i tot puc perdonar els fallits dos primers llargmetratges.

Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo gaudeix també d’una animació suau i d’imitació artesanal, àdhuc a vegades sembla de plastilina, rematada amb aquest barroquisme visual capaç d’introduir acudits al background, gairebé un per segon, saturant els sentits i evocant als lectors més fidels milers de records plaents. Sens dubte, un triomf de qualitat inèdita per aquestes contrades, deixant un llistó molt alt per a futures adaptacions i per l’animació 3D en general.

No Comments

Post a Comment