web analytics
 

Nae-bu-ja-deul (Inside Men)

7

No sóc naïf: tinc prou clar com funciona tot, el món i les persones que l’habiten. És el que s’aconsegueix amb una curiositat insaciable i una dieta literària variada des de ben jovenet. Aquest coneixement, però, no t’ha de convertir en una persona feliç, això segur. Tot i així, l’alternativa, viure en la més total ignorància, em sembla absolutament esfereïdora.

La democràcia capitalista funciona amb la precisió d’un rellotge per mantenir les elits al poder. No es tracta tant de qui ets com de si pertanys o no a bona família, o si coneixes les persones adequades. Un home tot sol no pot fer absolutament res contra el sistema. Només és una engruna de pols entre engranatges molt ben greixats. Només des de dins el propi sistema es poden canviar algunes coses. A millor? Bé, m’agrada pensar que qualsevol canvi ho és en aquesta direcció. Realment, el que torna inútils els esforços individuals contra els pitjors vicis de la nostra societat és la immutabilitat de la seva base. Talles un cap del drac i un altre el reemplaça ràpidament. No es tracta d’aixecar-se cada dia mastegant la futilitat de combatre la corrupció institucional, la manipulació mediàtica o l’abús corporatiu. Això seria molt trist. Cada un batalla en la mesura de les seves possibilitats, poc o molt. L’altra opció seria covardia. O encara pitjor: complicitat.

De qualsevol manera, aquesta percepció, una que algú de dretes menysprearia per fictícia, i algú d’esquerres taxaria de pur pessimisme, proporciona una perspectiva completament nova dels espècimens humans que ens envolten. També la lucidesa mínima necessària per enfrontar els “fets” amb els que ens enverinem voluntariosos cada dia veient la televisió, la premsa o, fins i tot, fent petar la xerrada entre amics: una mena de consciència necessària. Aquesta és la raó per la qual films com la coreana Inside Men són tan pertinents: obren els ulls. Et treuen la bena de la ignorància. Ajuden a comprendre, i el que es comprèn no es tem pas tant. En certa mesura, doncs, et fan més lliures, bé que menys feliços, és clar.

Ara pensaràs que amb aquests tres paràgrafs intento vendre’t la moto. I, aquesta moto, dura ni més ni menys que 3 hores, és coreana i té un començament tan embolicat que us costarà saber qui és qui d’entrada. No aneu gaire errats: estic fent exactament això, però no pels motius que imagineu: Inside Men realment val la pena, i seria trist que no obtingués l’atenció que necessita. Si us plau, comencem de nou.

No sóc pas naïf: sóc plenament conscient de que us parlo d’un thriller coreà de 3 hores de durada sobre corrupció política, mediàtica i corporativa. Sí, amics, ja ho sé: sembla una llauna de la mida de la Torre Agbar. Tanmateix parlem d’un dels millors films asiàtics que he vist en el que va d’any. No li falta de res: té els seus girs i les seves voltes, les seves traïcions derivades de lleialtats fràgils; moments sagnants, una mica d’erotisme, quelcom d’aquest humor típic de Corea i un nombre agraït de frases i moments pel record. A poc a poquet, anem coneixent els peons d’aquesta història, desenvolupada amb modèstia i humilitat per en Min-ho Woo, un senyor amb molt a dir i una filia cinematogràfica acusadament occidental. Inside Men comença parlant de la Chinatown d’en Polansky, i acaba picant l’ullet a l’Scorsese. Molt bona feina, afavorida amb grans interpretacions, una trama absorbent, excel·lents diàlegs i un discurs força assequible per nosaltres, pobres ignorants occidentals. Recomanada si t’agraden els thrillers orientals o el cinema crític amb la manipulació mediàtica i la corrupció en tots els estaments del poder coneguts.

No Comments

Post a Comment