web analytics
 

Nerve

6

Una premonició fàcil i crítica recurrent com la de Nerve implementa l’exagerada tirada de les xarxes socials i l’aparent afinitat que exerceixen i han d’exercir encara els jocs digitals jugats dins la realitat més tangible. Sobre el primer, recordo els exemples dels cantautors i gurus que excel·leixen en el seu camp d’acció gràcies i a través de les xarxes digitals. En format escrit o audiovisual, ells diuen la seva i un bon grapat de persones aplaudeixen embajanides les seves ocurrències. Feia poc escoltava amb estupor que no sé quina revista (Forbes?) considerava la Stefani Joanne Angelina Germanotta, més coneguda com a Lady Gaga, la dona més influent i poderosa del món actual, gràcies, sobretot, a l’autèntic exèrcit de seguidors que figura al seu Twitter. Entre tweet i retweet es van forjant opinions de masses informes més o menys tendencioses, mentre les individualitats s’amaguen rere la màscara de l’anonimat digital. Respecte als jocs d’aplicació real, l’exemple més actualitzat vindria a ser el fenomen Pokémon GO, però el paradigma inclouria des dels jocs de rol en viu dels vuitantes fins les múltiples i variades accions s’espera acompleixin les esperades Google Glass (a la pel·lícula Jeruzalem teníem un exemple didàctic), els mòbils d’última generació, o les GoPro, actualment disponibles al mercat, beneïdes siguin. Fotografiar, gravar i penjar a la xarxa està sent i serà un continu. Ens podem dedicar a enregistrar o a mirar el que altres pengen, si vostès ho prefereixen, que això no gasta. I la pregunta que queda implícita a les actituds de cadascú: ets un jugador, o ets un observador?

Està clar que, en general, som una societat d’observadors àvids i jugadors més aviat covards. Ens agrada fotre cullerada però, si pot ser, sota l’aixopluc de les masses, dins la seguretat que confereixen les parets de casa nostra i rere la tèbia intimitat d’una línia de connexió digital. Entretant, preferim observar i opinar sobre els que es col·loquen voluntariosos a primera línia de foc, sigui per mèrits propis o de rebot. Així, ens mirem els realitys que fan furor a la televisió pública o a Internet, i diem la nostra a debades, creient-nos cada frase i cada moviment d’aquests circs pactats, imaginant que són reals i desitjant que, potser, algun dia ho siguin realment.

Nerve compagina amb convicció paradigmes d’aquesta societat occidental nostre que prepondera, que confon més aviat, el lideratge, l’amistat, el seguiment i la devoció de caire digital per sobre l’abraçada quotidiana, la trucada desinteressada, una conversa amena o aquella cervesa còmplice que fem els amics a l’aixopluc del tendal de qualsevol bar, cara a cara i compartint l’aire que respirem. L’opinió de masses, la democràcia mal entesa i l’atracció que exerceixen els reality shows passa pel sedàs com els condiments estrella d’aquesta pel·lícula i el seu escenari, altament recurrent però prou ben utilitzat, en aquest cas. La pel·lícula ubica la seva història de jovent alegre i desenfadat, de principis fútils, bon viure i millor veure, que es fica en problemes i prospera, alegria de l’hort i d’uns pares eminentment obsolets. En aquest sentit, flac favor li fan a tota una icona maltractada i oblidada del cinema com és, com va ser, la Juliette Lewis (Natural Born Killers, Kalifornia), fent aquí de mare mig lobotomitzada, o directament idiota, a tenor de la seva coetània més joveneta, la Winona Ryder a Stranger Things. Però mira que envellim malament, alguns!

Nerve és un thriller d’acció adrenolítica dirigit a un públic eminentment adolescent, així com, per exemple, aquella altra de l’any passat, Tracers. Sota la pressió d’un joc flegmàtic que domina la xarxa, conquista els joves i ingressa importants sumes als valents que s’atansin a acceptar el repte i copçar-lo sense badar boca, trobarem el romanç fogós que es trena a candents puntades de peu entre els dos joves protagonistes, l’evolució positiva de l’aneguet lleig convertit ara en cigne daurat, i el recolzament canviant dels amics molt (o no tant) amics. Res de nou per aquest cantó, despunta, però, un assemblatge ferm i prou engrescador de l’escenari, un visual interessant i un guió decidit a treure rèdit d’aquesta posada en escena frenètica i crítica amb fonament de connotacions socials (la joventut, el seny, la culpa, la responsabilitat, i etcètera). Uns pocs fotogrames d’imatge real, amb joves fotent-se hòsties de severitat més o menys evident davant la càmera d’un company, pretén posar l’accent sobre una tendència que aposta fort per aquesta línia d’acció, la de fer burrades i gravar-ho per la galeria, que desprès ens queixem si algú pren mal, cau d’una grua o salta del balcó d’un tercer pis amb una ampolla de whisky a la mà. Al cap i a la fi, això ho han fet els joves des dels principis dels temps, només que ara la cosa pot esdevenir viral i, és clar, amb les facilitats tecnològiques actuals, una societat espectadora i expectant, àvida d’experiència aliena, i uns joves ociosos llampant per destacar com els seus ídols, lo rar seria que no passés, que no fos tendència…

Va, que me’n vaig: no enganyaré a ningú dient que Nerve se sosté tota soleta. Té fallades importants i resolt de forma precipitada, en un gir excessivament fàcil. És la pel·lícula que vol ser, emmirallada al públic que, més probablement, li serà més afí. Amb això en té prou i de sobres. Simplement passa que m’ha fet gràcia aquest format integrant de perspectives, on la tecnologia i les xarxes socials juguen un paper molt actiu que cal, com fa la pel·lícula, anar tenint en compte. Al final de comptes, no puc dir pas que m’hagi avorrit ni gens ni mica, i encara que, ara i en perspectiva, dubti del meu propi (bon) criteri (anava mamat? No, no?). No em queda altra que valorar bé la proposta de l’Henry Joost i l’Ariel Schulman (Catfish, Paranormal Activity 3Viral), com a mínim, fins un eventual segon visualitzat que ara mateix veig ben poc probable a mitjà-curt termini.

No Comments

Post a Comment