web analytics
 

Night of the Living Deb

6

Sis anys! Hem hagut d’esperar sis maleïts anys per veure una nova pel·lícula d’en Kyle Rankin! Em sembla increïble, gairebé obscè, que el notable talent de Infestation no li hagi aconseguit abans un bon pressupost. Què collons passa a la indústria cinematogràfica ianqui? Hi ha desenes de directors sense personalitat, completament ineptes, que produeixen una pel·lícula l’any i, en Rankin, un talent que podria esdevenir el nou Harold Ramis dins els gènere, no rep ni una oportunitat? Ens hem tornat bojos? Doncs sembla ser que sí. Sembla que Hollywood no aposta pel talent, ni tan sols en un cas clar com el d’en Rankin, una veta comercial encara per explotar. Cap caça talents ha parat atenció al perfecte timing còmic, l’admirable direcció o els afilats diàlegs d’aquell baix pressupost sobre una invasió de paneroles gegants? Ningú abans!? Per Crom i Mitra! Però què trist!!

Sigui com sigui, en Kyle ha tornat amb un nou film sota el braç. Un altre baixíssim pressupost de l’estil de Infestation, només que aquest cop el guió no és seu. Es tracta d’un film d’estructura semblant a l’anterior: una comèdia romàntica i fantàstica que busca la comercialitat sense deixar de criticar la superficialitat del capitalisme i el buit de la societat de la informació on vivim. Una juguesca entre comercial, crítica, i una mica cínica també. Una barreja que ben segur arrasaria a les taquilles d’arreu si se li donés un vot de confiança. Tant s’hi val que barati les bestioles gegants per zombis: el gaudir de la proposta es troba en l’enginyosa xerrameca dels seus personatges i l’acció slapstick contínua, bé que aquesta última es quedi tan limitada, a Night of the Deb, com el seu exigu pressupost li permet. Igual que els efectes visuals i els maquillatges, tristament barats, reduïts a la mínima expressió. En Kyle supleix aquesta mancança concentrant-se en la narrativa i excavant gags a força de contrariar les expectatives d’un públic fart ja d’històries de zombis. Juga, per exemple, amb la inversió de rols entre l’heroi d’acció i la noia desvalguda. Molt bona, per cert, la Maria Thayer en el paper de white trash girl d’empenta. A més, en Rankin escorcolla els llocs comuns del cinema de morts vivents, satiritzant-los, o recreant-los, de diferent manera, segons convingui, com aquesta conversa entre el mercenari i la Deb, per descobrir que no pot fugir del poble envaït de morts vivents, puntualitzada, al capdavall, amb un sonor pet, o la conya caníbal i la pulla en quant a la desconeixença sexual, que la pel·lícula resol de forma prou original.

Bé que poc hi ha de negatiu que pugui entelar el feliç retorn d’en Kyle a la pantalla, la manca de pressupost i alguna interpretació més fluixeta aigualeixen una mica el beuratge resultant. Igualment, i en termes generals, Night of the Deb triomfa com a comèdia lleugereta amb zombis, allà on d’altres s’esguerren sorollosament. No esbutxaca gaire originalitat, però sí molta simpatia i bon fer, com un Whopper® o un Big Mac® casolà fet amb tot l’afecte d’una mare devota. Així que, si us plau, que algun estudi caritatiu financi aquest bon home i millor professional, si més no, una pel·lícula de sèrie B barateta, que bé s’ho mereix molt més que d’altres. Que no vull haver d’esperar sis anys més a que en Kyle aconsegueixi almoinar els centaus necessaris per lliurar-nos una altra excel·lent comèdia lofi amb paupèrrimes vàlues de producció!

Tags:
No Comments

Post a Comment