web analytics
Title Image

Nightcrawler

8

Els que em coneixen saben bé del rebuig visceral que processo contra la televisió “pública”, un mitjà de difusió sensacional, llargament corromput i terriblement manipulat que, de públic i gratuït, no en té ja ben bé res.

Hi ha nombrosos aspectes de la programació televisiva que em posen de molta mala llet. La publicitat n’és un bon exemple, per enganyosa, tramposa i mancada d’escrúpols. No ens adonem del mal que fan aquests anuncis ensucrats, aparentment innocus, terriblement nocius. No es tracta del producte, si no de l’adoctrinament que indefectiblement l’acompanya. Com un predicador fanàtic, cada televisor emet a casa instruccions precises de com s’ha de pensar, ser i actuar. Dinem i sopem i vivim engolint ociosos aquest missatge, dia rere dia, com un mantra codificat, un llop amb pell d’ovella, un cavall troià que penetra al rerefons del nostre intel·lecte i prospera, modificant estructures, dirigint interaccions sinàptiques, modulant sensacions. Reprogramant.

Discutíem amb en Juan sobre si la televisió és com és perquè nosaltres així ho hem volgut, com un reflex involuntari de les apetències més bàsiques del ciutadà mitjà, o si es tracta d’un dispositiu controlat a voluntat per poders que, ufanosos, retallen alternatives, condicionant una homogeneïtat i incertitud predictibles, controlables. La lectura més encertada vindria a ser, probablement, una combinació de tots dos escenaris: com que ja ens va bé que així sigui, els deixem fer.

Fins fa relativament poc salvava del despropòsit els telenotícies. Ja ni aquests em semblen lliures de culpa, ans al contrari: lluny de ser neutres, la desinformació i l’adoctrinament segueixen presents dins d’aquests espais televisius. El periodisme s’ha passat al cantó obscur, empastifant-se amb aquesta subjectivitat difusa, venent-se al millor postor. Aquí destacaria la informació esportiva que tots els telediaris passen amb reiterada insistència, col·locant qualsevol esdeveniment esportiu de tercera a l’alçada dels conflictes bèl·lics que sacsegen Europa, a pocs quilometres de casa nostra. A l’altra cantó de la balança, les noticies de caire cultural i científic, que brillen per la seva absència. Això és així i tots hi passem. Tots aplaudim cofois els gols del nostre equip mentre s’omet informació infinitament més rellevant. La frivolitat dels nostres informatius em sembla d’una mesquinesa ultratjosa, però, noi, qui més o qui menys, tots van a la par en aquest sentit.

Un altre aspecte nociu de la programació televisiva en general, els telediaris en particular, és el plaer morbós que troben en mostrar algunes imatges i exagerar deliberadament segons quines noticies. Aquí, al nostre país, la morbositat dels mitjans pren un caràcter, potser, menys èxplicit que no pas als EUA, on, des del sofà de casa, es clama sang i violència en temps real. Però, compte que, això, també arribarà.

Nightcrawler realitza una crítica dura i encertada (però poc conclusiva) al sistema que alimenta aquest tipus de comportament dins la societat americana i els seus mitjans de comunicació. En Louis (portentós Jake Gyllenhaal) és un voltor, un astut oportunista; un delinqüent de poc calibre que posseeix l’ambició, les aptituds i la manca d’escrúpols necessària per dur a terme segons quines tasques. En el que seria un indicador evident del to crític de la pel·lícula, aquest inquietant personatge troba una feina que li va com anell al dit: la de càmera freelance. Així, de forma casual però amb una tenacitat admirable, aquest rèptil, aquest buscador nocturn, aconsegueix prosperar ràpidament en un món assedegat del tipus de material que ell és capaç d’aconseguir.

M’ha agradat especialment la naturalitat amb la que la pel·lícula tracta l’assumpte. Tot i que en algun moment, tímidament, es deixa caure que en Louis no troba feina per la seva condició social, és poc comú que un personatge tan revulsiu sigui a Hollywood caràcter principal i motor d’una trama com aquesta sense ser oportunament penalitzat. La crítica implícita a la pel·lícula dirigeix tots els atacs contra els mitjans de comunicació i un sistema culpable de que persones com aquesta prosperin. Tot i així, la mateixa fa us del sensacionalisme que critica i la sang per conduir les seqüències d’acció que amaneixen el seu metratge, també molt ben trobades i millor treballades.

Tags:
4 Comments
  • Juan Aranda

    20 de Febrer de 2015at14:16 Respon

    “si es tracta d’un dispositiu controlat a voluntat” jajajaja. No és conspiranoia. De fet la figura de l’editor als diaris ho demostra. És un senyor o senyora que selecciona el contingut de les notícies i les imatges i diu als periodistes de què es pot parlar i com. La mateixa figura existeix per la TV, tot i que hi ha una altra que s’encarrega de seleccionar els programes que veurem, el cap de programació. Al principi la funció d’aquests dos treballadors era una altra, vetllar per la veracitat informativa, la qualitat del contingut i això. Peró, realment determinen l’orientació ideològica del medi i compren els continguts més fàcils per al públic target, no els millors, no, aquells que apel·len als seus instints més bàsics. Per què fan això? per vendre’t productes, ja siguin polítics (el teu vot) o comercials. Tot i que si a un gos li donen pure de menjar cada dia, el domèstiques, encara que segueix tenint ullals. Atrofiats però en té. Ara, un altre tema és si aquest control és èticament acceptable o no ho es, si és un preu que hem de pagar com ens diuen, però haver-ho n’hi ha. Per això s’estudia durant anys la teoria de la comunicació i l’audiència en periodisme.

  • Paco

    20 de Febrer de 2015at14:25 Respon

    A la gossa de la meva avia li encantava la patata crua. Era una chihuahua amb obesitat i diabetis. I, sí, conservava els seus ullals intactes

  • Juan Aranda

    20 de Febrer de 2015at18:48 Respon

    jejejeje, a això em refereixo, la chihuahua no té culpa sinó la teva àvia per donar-li patata crua, encara que aquest cas no és comparable perquè ho feia pel bé de la seva salut. La televisió ens dóna de menjar merda encara que sap que no és bo per a la nostra. I sobre el el futbol … t’has preguntat mai per què l’aprovació dels decrets llei més polèmics gairebé sempre coincideix amb un Madrid-Barça?

  • Paco Ortega

    20 de Febrer de 2015at19:14 Respon

    Això… Perquè els nostres benvolguts governants són tots del Betis FC?

Post a Comment