web analytics
Title Image

Open Windows

6

Així com una persona normal passa les cortines quan es passeja pel pis en pilotes (jo no ho faig, però és que, a part d’anormal, sóc un xic exhibicionista), la meva xicota tanca també el portàtil (encara que estigui apagat) i evita creuar l’ull indiscret del meu mòbil, inadequadament alçat mentre escric un missatge o llegeixo el correu, per exemple. La meva xicota te por de que li gravin el cul els hackers que, molt probablement, infesten els nostres aparells tecnològics per tal de fer-nos alguna malifeta. Sí, la meva xicota és molt especial. Molt.

En qualsevol cas, i deixant de banda la meva parella (Neus, t’estimo!), l’observació és pertinent: estem constantment (i, avui dia, aquest constantment és més literal que ahir, però menys que demà) en la trajectòria òptica d’una o més lents que, virtualment, poden enregistrar tots els nostres moviments. Amb l’auge de la tecnologia mòbil ja no s’escapa ni Déu: per cada aparell, dues càmeres, i capacitat de sobres per gravar el que sigui com sigui i on sigui.

Gràcies a en Nacho Vigalondo (Extraterrestre, Los Cronocrímenes), assistim a una treballada actualització (i complexificació) del found foutage. Per què limitar-se a una o dues càmeres havent-t’hi tantes per piratejar? Per què fer malabarismes per fer creïble el metratge en primera persona si, gràcies a la tecnologia actual, tots gravem i som constantment gravats?

Pràcticament tota la pel·lícula discorre a través de la pantalla del portàtil d’en Nick Chambers (Elijah Wood), un bloguer i fan incondicional de l’actriu de moda, la Jill Goddard (Sasha Grey), que es veu immers involuntàriament en una complexa trama, manipulat i dirigit per un avisat hacker. Les múltiples finestres que el pirata informàtic obre a l’ordinador d’en Nick coaccionen l’acció dels diferents personatges, al mateix temps que serveixen de fil conductor i mitjà per l’exposició dels esdeveniments des de múltiples perspectives.

D’aquesta intel·ligent manera, posant la càmera davant l’ordinador i lligant ineludiblement el mateix al destí del personatge principal, en Nacho dribla els principals problemes del metratge trobat (o filmat en primera persona) i aconsegueix fer creïble el format. Més que creïble: del tot necessari. I, així, amb cura i treball, el director i guionista trena un thriller frenètic, un xic caòtic en determinats moments, excessiu en d’altres (l’assumpte de les càmeres ping-pong com que no cola), però, en general, força ben aconseguit.

Tags:
No Comments

Post a Comment