web analytics
 

Operation Mekong

4

La meva ment deriva cap a l’escriptura en qualsevol moment del dia. Escric les ressenyes davant l’ordinador o el meu quadern de notes, és clar. Per quan arriba aquest moment, però, ja tinc al cap la major part del contingut i les idees esbossades. Pot ser que un parell d’aquestes rondin el meu cervell de forma recurrent, o que es materialitzi una bonica frase per posar punt i final a les meves disquisicions. Això pot ocórrer mentre em dutxo, rento els plats o faig un passeig. Al contrari de molts escriptors jo no apunto ràpidament aquests encenalls de redacció a un petit quadern o al bloc de notes del mòbil, sinó que els deixo fer fins que s’avorreixen i després es podreixen. Aquesta és la meva manera de provar la seva eficàcia: si els oblido al dia següent vol dir que no funcionaven pas o que el seu desenvolupament no m’interessava prou. Si tornen a mi una vegada i altra implorant que l’escrigui, al capdavall acabo per fer-ho, i encara que només sigui per treure-m’ho de sobre i deixi de donar la llauna.

Així doncs, estava jo a la peixateria. Mentre el peixater netejava un a un els dos quilos de seitons que havia adquirit uns segons abans, la meva ment vagava al ritme de la mirada, que saltava d’etiqueta en etiqueta, i de peix en peix, i després de nou a les mans del peixater, escapçant i esbudellant cadascun dels peixets. El dit gros ben clavat a les ganyes de l’animal, petita estrebada seguida d’un raig de sang marronosa, afora les vísceres i al següent. En aquest precís moment, el títol de la nova pel·lícula d’en Dante Lam va envair la meva consciència: Operation Mekong. I, al costat d’aquest, la paraula “peix”. Un peix en concret: el panga.

Fora genial comparar aquesta pel·lícula d’acció xinesa amb l’injuriat peix. A més, la metàfora m’encaixava prou bé: la textura com de xiclet de la seva carn, la manca de sabor, també la falta d’espines, o aquesta forma angoixant i claustrofòbica en que es crien al riu Mekong… I més: tota aquesta merda que el panga s’empassa per créixer, la mancança dels nutrients beneficiosos comuns a altres peixos i el seu (presumptament) alt contingut en metalls pesants. Tot això formava una imatge especular al meu cervell, la d’una pel·lícula d’acció planera i sense personalitat, així com un dels peixos més consumits i de pitjor qualitat del mercat.

Calia encara incidir en el tema de la vergonyosa propaganda política i governamental inclosa a la pel·lícula, la minsa originalitat de la història i el mimetisme dels seus protagonistes, o el seu llarg, avorrit i trillat (encara que prou espectacular) desenvolupament. Però, un moment: encara podia fer servir l’amic del panga, la perca, i muntar-me una doble metàfora mortal en forma de faula negra en la que un grup de panges totalitaris i estirats s’enfronta a un de perques morralleres dels Balcans, i llavors arriba en Chuck Norris i…

Escolti? Ei, l’amic! Què vol el peix o no!? Allà estava el peixater, oferint-me un paquet de cartró gris amarat d’aigua, doblegat a la barroera manera de bola amb una perícia que avergonyiria a l’autor de l’Origami per dummys, empenyent el toix bolic llardós contra la meva cara mentre em sotjava emprenyat. Amb tot plegat, la veritat és que jo ja no sé de què collons parlava… Ah, sí: alguna cosa en sobre Donald Trump, oi que sí?

No Comments

Post a Comment