web analytics
 

Ouija: Origin of Evil

6

Així que enfilem Girona cap endalt, passant entremig de jovent esbojarrat, iaios esgotats, obesos venent castanyes, pallassos aparentment assassins, bruixes, zombis, vampirs i altres personatges de malson. La cultura autòctona i la importada es donen de faves aquests dies, com al Nadal faran el Tió i Santa Claus i als ecosistemes fan les espècies aborígens enfront unes invasores més capaces i preparades. És el que passa, què hi farem. A mi personalment el Halloween i tota la seva parafernàlia m’inspira el mateix ressentiment verinós que les zombie walk, però això em passa amb ben bé tot el que sigui sinònim de gent fent el beneit perquè és el que toca. La Castanyada i la festivitat de Tots Sants em cauen més simpàtiques pel seu tarannà tranquil i familiar. Suposo que m’estic fent gran, ves. Però lo important és lo important, i aquí el que compta és la pel·lícula que anem a veure el company bisbalenc i un servidor. Deu trenta als Cinemes Oscar de Girona. Corre, acaba’t la cervesa que fem tard. Vuit amb quaranta d’entrada, crispetes no incloses. Clatellada d’improvís i amb traïdoria. Gràcies, benaurat sigui i passi-ho bé. Que poquet m’agrada anar al cinema en vigília de festiu!

Sí, anem a veure Ouija: Origin of Evil. D’ençà la visualització del seu esglaiador tràiler que li tinc ganes, i no m’aturarà pas aquesta entrada abusiva. Val a dir que la primera Ouija em deixava més fred que la cervesa que em vaig descuidar ahir al congelador. Però tenim en Mike Flanagan a càrrec de la direcció d’aquesta preqüela, aposta més (Absentia, Hush) o menys (Before I Wake) segura dins el cinema de terror modern. I tenim el tràiler que esmentava abans, com una fútil promesa, minsa garantia d’un èxit que havia de constatar in situ i el més aviat possible. Així que ja al cine, la primera cosa que salta a la vista és la seva encomiable factura tècnica. Tant l’escenari com el fluid moviment de la càmera, jugant als plans preciosistes i la virtuositat dels plans impossibles condueixen una robusta introducció d’època, llarga i elaborada. La direcció d’art i el repartiment aconsegueixen generar una atmosfera d’acord al context històric en que es posiciona la cinta, cosa que dota la història de relleu i una credibilitat agraïda. Estem als Estats Units dels seixantes, al sinus d’una família monoparental de classe mitjana amb problemes econòmics i un peculiar sentit de l’honestedat. Les petites entremaliadures esotèriques d’aquest trio femení agafen un caire perillós el dia que adquireixen un tauler de ouija i la petita de la família es desmarca com la mèdium que pretenia ser la mare durant les seves sessions d’espiritisme. El terror entra en escena tard però fort, fent que més d’un s’ennuegui amb les crispetes.

En Mike Flanagan és un paio destre i capaç en el guió i la direcció de pel·lícules d’horror. Ens ha donat films tan memorables com Absentia i Hush. També Oculus va agradar força, i tot i que a mi em va decebre un xic. Res comparable, però, al despropòsit de Before I Wake, una caríssima presa de pèl eminentment comercial, buida de contingut ni essència, que confonia la fantasia dramàtica amb el terror per lliurar poc més que un grapat de papallones de coloraines. En la meva agosarada ignorància assenyalava el tal Jeff Howard com el coguionista responsable de la pàtina comercial que contamina algunes de les obres del cineasta de Massachusetts. Quan aquests dos fan tàndem la pel·lícula se’n ressent. Quan no, en Flanagan llueix en tota la seva esplendor. Però, és clar, ves a saber.

Amb Ouija: Origin of Evil, i passant per sobre l’esmenada posada en escena d’en Flanagan, vaig témer una desfeta prematura burxat per aquests diàlegs impostats que el doblatge no ajudava pas a suavitzar. Al llibret de la pel·lícula hi ha frases i situacions tan desproveïdes de sentit, tan fictícies i recurrents que l’escenari amenaça amb ensorrar-se davant l’envestida d’aquestes fuetejades argumentals. També hi ha seqüències dialogades d’una gran intensitat gràfica, com quan la nena li explica al noi l’aparatosa seqüència d’una mort per asfíxia. En general, però, aquest aspecte fluixeja bastant i el problema només fa que accentuar-se a mesura que passen els minuts i tot tendeix a la mediocritat esgotada de les possessions demoníaques, com a les coetànies The Conjuring 2 o Lights Out. A aquesta sacsejada segona meitat del film destaca, encara per sobre, potser, fins i tot substituint el talent d’en Flanagan per crear inquietant tensió sostinguda, la influència de l’estil de fer cine d’en James Wang (Insidious), o inclús del Sam Raimi d’antany (The Evil Dead). Aquí, però, les debades del guió fan més mal que abans i és només gràcies a uns actors de repartiment molt centrats, destacats per la interpretació que lliura la Lulu Wilson en el paper de nena posseïda, o el capellà necessàriament prescindible que desenvolupa l’Henry Thomas (l’Elliott a E.T. the Extra-Terrestrial, quan encara era jove i tendre), que mantenim la cohesió d’una història que presenta fissures, que podria haver estat molt millor del que finalment és.

Concedeixo el 6 per comparació directa amb altres propostes actuals dins el subgènere, com Lights Out, Insidious: Chapter 3, o Sinister 2, però no hagués pagat el preu d’aquesta entrada insidiosa de saber el que m’esperava a dins (la meitat? Va, la meitat potser sí…). Gràcies Flanagan però et volem en estat pur, sense màcula i lliure d’influències i contaminacions, ni comercials ni artístiques ni de cap mena.

No Comments

Post a Comment