web analytics
Title Image

Ouija

2

Quan era adolescent, vaig jugar amb la ouija un dia, dues vegades. La primera, amb grup nombrós, cartró pertinentment il·lustrat i got de xupito giravoltat. La resta dels gots, del dret, i plens i buidats successivament amb la beguda espirituosa de moda, assequible per totes les butxaques i pertinent, en essència, de cares a l’efecte desitjat: J&B.

Tot i les rialles i les parides, el puto got es movia amb velocitat creixent en una mena de dansa dirigida que ningú dels presents encertava a adjudicar. Marcava lletres, formulava frases, responia preguntes. Encuriosit i menys ebri que la resta, vaig convèncer un parell dels presents per continuar l’experiència en un ambient més controlat. I així ho vam fer.

De la segona volta recordo la previsió mortal que el got clarivident va formular, lletra a lletra, sobre un dels nostres amics. Un pronòstic, hores d’ara, del tot fallit, afortunadament. També recordo la cara de terror d’un dels presents quan va tenir l’ocurrència de demanar una demostració de força, individualitzada i personal, a l’esperit que (teòricament) parlava amb nosaltres. El borratxo no es va pixar a sobre però poc li va faltar. Tot molt interessant i divertit, des del meu punt de vista. Els meus amics, però, no opinarien igual, i mai més no he tornat a agafar una ouija. Fi de la història.

Aquí, a Ouija (the movie, not the board), un guionista novell i especialista en efectes especials no sé quin cony de polles ha d’haver llepat per poder-se fer càrrec dels 5 milions de dòlars i el guió i la direcció d’aquest metratge ple de tares i inconsistències, tant argumentals com tècniques. Pots aguantar mitjanament bé la introducció i breu presentació d’uns personatges prefabricats, planers i avorrits. Pots sufragar, amb més o menys condescendència, l’ensurt fàcil i recurrent, la previsibilitat dels esdeveniments, l’abús dels tòpics i la futilitat d’una por que no arriba a quallar en cap moment. Pots obviar la capacitat assassina, hom diria, intermitent del fantasma en pro de la continuïtat de la trama i la supervivència dels protagonistes, prèvia i oportunament seleccionats. Però, aquesta maldestre composició, pobrament lligada, que sembla que expliqui la història a saltets, a mi personalment m’ha encès l’esperit. El nano segurament va gravar molt més del que era pertinent i, per arribar als 90 minuts de rigor (89, exactament. Novament la teoria de la “tirania dels 90 minuts” amb la que ens il·lustrava en Juan), han hagut de fer successives retallades, altrament, prou desencertades.

Ben mirat, no n’hi ha per tant. En realitat, el que em rebenta no és la pel·lícula, aquesta pel·lícula. Parlem d’un director i guionista novell i, per novell, no podem exigir-li gaire més (suposo). A mi el que em molesta és la maleida publicitat, i com aquesta doblega la nostra voluntat i capacitat de decisió fins a límits insospitats. Els diners que criden als diners, i un món que es retroalimenta, en detriment de la diversitat de possibilitats i, per tant, d’opinió.

Així, aquest trunyo avorridíssim arriba a les cartelleres dels cinemes de Girona potenciat per una notable inversió publicitària in situ, i pels 20 milions llargs que va aconseguir als EUA, més probablement, de la mateixa manera. Mentrestant, altres obres infinitament més originals, interessants i/o elaborades no veuran les sales del meu poble ni de passada només perquè no tenen productors adinerats que les promocionin. I així anem. I tots hi caiem. I així anem.

No Comments

Post a Comment