web analytics
 

Outcast

8

Fa ben poquet vaig tenir ocasió de llegir el primer volum del còmic Outcast (Image Comics), d’en Robert Kirkman, l’artista Paul Azaceta i la colorista Elizabeth Breitweiser, completament absorbit per aquest dibuix fosc i lletgista de tonalitats ocres o blavoses sobre un negre predominant i invariable. La sensacional èpica d’aquest antiheroi a l’ús, en Kyle Barnes, el proscrit, el marginat, el pària, resultava essencialment acoquinant per la naturalesa obscura i impredictible de les seves endebades. Es tracta d’un jove malmès i ferit per una infantesa més aviat violenta i un situació present descoratjadora que descobreix sobre la marxa un do seu insòlit dins un món no menys insòlit on el dimonis existeixen i són munió. Això sobre el paper, és clar. Restava per veure si en Kirkman seria capaç de plasmar amb encert l’atmosfera de la seva obra sobre cel·luloide, com abans feu amb la solvent nissaga The Walking Dead i el seu menys encertat spin-off, a Fear the Walking Dead. Una segona temporada prevista i pactada ja des del capítol número u de la primera donava a entendre que sí, que el pare dels caminants morts l’encertava de ple també en el camp de les possessions demoníaques.

En Kirkman aprova amb nota a l’hora de copsar l’objectiu d’aquesta nova sèrie amb l’ajut de directors de l’alçada de l’Adam Wingard (The Guest, A Horrible Way to Die) i una edició molt centrada en reproduir l’atmosfera del paper per la pantalla. Comentava amb en Juan que és ben curiós com, independentment del director responsable de cada capítol (un total de 5, entre els quals només destacaria el currículum d’en Wingard), tots mantenen el nivell i un to molt semblant al primer d’ells, dirigit pel director de You’re Next. Noto les maneres tenses i atmosfèriques de A Horrible Way to Die, i un escenari de colors apagats i personatges ambigus però ben perfilats que rememora el que en Leigh Janiak intentava per l’avorrida Honeymoon. En qualsevol cas és en Kirkman qui apunta i dictamina, basant-se amb insistència obstinada en el patró del seu dibuixant, buscant, hom diria, les sensacions que la idea original i la novel·la gràfica resultant insuflava en un lector intrigat i compungit. Noti’n en aquest sentit la qualitat misteriosa i inquietant dels títols de crèdit, on la foscor s’estén empastifant els intersticis d’una ciutat, els seus edificis, botigues i carrers. I encara, immediatament desprès dels crèdits, l’entrada de cada un d’aquests capítols de quaranta-cinc minuts llargs, una que, com a mínim en els quatre que tinc vistos, resulta sempre atonyinant, brutal, imposant un ritme i un punt d’interès absolutament ineludible per qualsevol afí al gènere.

La sèrie és bona, no us càpiga cap dubte. Ubicada a les antípodes de The Walking Dead, aquí tenim un terror psicològic molt ben trobat i un thriller imprevisible i pressionant, d’aquells que indueix el mossegar-se les ungles amb fruïció. Cap dels dos gèneres té absolutament cap problema en fer ús de la sang i les seqüències fortes per postil·lar una tensió acumulada amb subtilesa minut a minut. Però és en l’atmosfera imperant i el misteri punyent de les diverses trames que es van perfilant amb senzillesa i naturalitat on la sèrie aconsegueix fer mal de veritat. Hi ha les possessions, que resten tan ambigües com aquesta capacitat, aparentment innata al protagonista, per fer front els posseïts. Està el vell capellà, exorcista veterà combatiu i frustrat, que li fa d’escuder tot i que ell volia ser cavaller. Està la germana del protagonista i el marit d’aquesta, com secundaris que aviat guanyaran pes a la sèrie, condemnats per incidents passats i futurs. I l’ex-dona del protagonista i la seva filleta, punts de debilitat en els que aquesta maldat esquiva aviat es repuntarà per atacar sense pietat. Està també el capità de la policia, i una desena llarga d’altres secundaris que constitueixen els habitants d’aquesta ciutat, immersa sense saber-ho en una obscuritat enganxifosa que va fort més enllà dels posseïts que van fent acte de presència (el nen, la vella bruixa, el jugador de bitlles). Està el vell de l’esmòquing, aparent sòsies d’en Leland Gaunt, aquell inquietant propietari de la botiga de curiositats de Castle Rock que bescanviava coses necessàries per un o dos favors innocents a Needeful Things.

Poc sabem del que realment està passant a Outcast i faig conjectures que no em convencen gaire gens. És possible que tot s’ensorri i la sèrie enfili derroters menys interessants, adherida, potser, a la possessió demoníaca clàssica i el paper de l’exorcista. Hi ha, però, masses línies d’acció, derivades o no de l’eix central i tant o més interessants que aquest, garantint una estoneta llarga de diversió sostinguda. Personalment, us ben asseguro que no pararé fins treure’n l’entrellat: més enllà d’aquella curiositat insistent que ens empeny a voler conèixer la sort del grupet de soferts supervivents del món post-apocalíptic de The Walking Dead, el misteri de Outcast i la terrible deriva de tots i cadascun dels seus personatges, lluitant contra un maligne abstracte i omnipresent, a mi m’ha ben conquerit.

Tags:
No Comments

Post a Comment