web analytics
Title Image

Pandorum

6

Ahir tenia antull de ciència ficció amb monstre. No us passa això, a vosaltres? A mi tot sovint. Sóc una mica com les embarassades, però, en comptes de cogombres agredolços sucats en melmelada de gerds, maduixots amb nata i canyella en ple octubre, o un entrepà de gall dindi confitat i mostassa de Dijon per esmorzar, a mi se’m fica entre cella i cella una de ciència ficció. Una de ciència ficció amb monstre. Llavors, exploro les bases recurrents, pregunto als col·legues cinèfils de rigor i tiro de referències i llistes a l’IMDB, tot buscant, neguitós i obcecat, l’àgape que satisfaci aquesta necessitat imperiosa de ciència ficció. De ciència ficció amb monstre. Tot plegat, sí. Però barrejat, compte. Res de sacsejar el meu combinat perfecte.

El punt de part partida clàssic per aquest subgènere en concret seria, per descomptat, l’iconoclàstica Alien. Sunshine? Bé, anem bé… Even Horizon? Masses vegades vista, però també… Pitch Black? Gran Riddick! Per si no trobo res que em faci més el pes, va… The Abyss? Més monstre! Necessito més monstre!! Dead Space: Downfall? Millor, molt millor… The Thing? Oitant! Sobretot la preqüela que ens van posar al davant ara fa cinc anyets… Predator? Predator, per exemple, creava escola a partir del 87 amb una trepidant posada en escena i un terror punyent configurat per esglaiar a plena llum del dia. Un Arnold Schwarzenegger hipermusculat convertia una cinta eminentment terrorífica en un duel a mort entre poderoses màquines de matar, l’alienígena i el seu homònim terrícola. L’acció s’obria pas a cops de puny entre l’horror i la ciència ficció, introducció i escenari per una qüestió més urgent, primitiva i sacsejada. En qualsevol cas, aquí parlaríem de monstre i ciència ficció i, encara que no us ho sembli, hi ha un equilibri delicat en les meves apetències cinemàtiques. Com deia abans, això ho vull barrejat, no pas sacsejat, i en un ordre molt concret: ciència ficció amb monstre, no pas a la inversa. Quan em poso burro, això exclou depredadors alienígenes operant al planeta Terra; zombis i altres bitxos antropòfags, com els critters, els gremlins o… Un moment! Quiet tothom! Què tenim aquí!? Pandorum!? Nois, les neurones del meu atrotinat cervell han cantat bingo! Binnn-gooo!!

Recordo que Pandorum va emprenyar molt en Pere quan la vam anar a veure d’estrena al cine l’any 2009. No recordo, però, sortir-ne amb tan mala sensació, ni molt menys tan emprenyat com l’amic natural de Bàscara. Això sí, és ben veritat que el gruix de la crítica deixa de volta i mitja aquest potent combinat, sacsejat i amanit a voluntat, pretensiós en essència, de Alien, I Am Legend i Even Horizon. En Christian Alvart, el director alemany responsable de la producció multimilionària que ens ocupa, posava així punt i final a la seva breu i desafortunada incursió a l’hemicicle hollywoodenc, poc desprès de la també menyspreada i durament criticada Case 39.

No he vist Case 39 i no puc opinar al respecte, però, desprès d’aquest segon visualitzat, no em queda cap mena de dubte de que Pandorum no mereix pas aquest tracte de baixesa al que la crítica oficial l’ha sotmès des del seu llançament inicial. Pandorum presenta un escenari realment encisador pels amants del gènere, decididament angoixant, perfilat en els foscos passadissos d’una nau espacial ensopida. La pel·lícula enfila en paral·lel dues històries destinades a retrobar-se en el continu espai-temps. D’aquesta manera, encara que la tensa confrontació del tinent Payton (un Dennis Quaid perdut i descentrat) i el seu jove acompanyant pugui resultar un xic carregosa, poc convincent en essència, sobretot, per la terrible caracterització per part d’un veterà irregular com és en Quaid, estareu d’acord amb mi en que les frenètiques curses per la nau, fugint d’una amenaça ubiqua, terrible i persistent, tenen un plantejament prou engrescador, molt en la línia dels aliens d’en David Fincher a Alien3, una altra que no va aconseguir despuntar gaire, en aquest cas concret, per confrontació directa amb les versions anteriors, d’en James Cameron.

Aquí, a Pandorum, l’acció i el terror van molt de la mà, amb algun repunt gore i seqüències de lluita a tres i quatre bandes prou ben dissenyades i coreografiades. El misteri de rerefons, com un enorme interrogant, constant fins el final, enfosqueix l’entrega, mentre una trama ben travada impulsa els nostres protagonistes a través de la nau espacial, cap endavant, sempre endavant, fugint dels monstres al mateix temps que intenten resoldre un problema encara més letal, urgent i definitiu que els primers. Així, mentre un Quaid poc solvent desplega la part de thriller, en Paco intenta desenganxar els ulls del pitam d’una tremenda Antje Traue que imita la Milla Jovovich a Resident Evil, i un Ben Foster entregat en cos i ànima aporta a l’entrega un personatge simpàtic pel que patir un xic, mentre uns monstres prou ben caracteritzats se’ls intenten fer tots dos amb una resolució palesa. No sé què més voleu, canalla! A mi em sembla més que suficient per satisfer qualsevol antull de ciència ficció. De ciència ficció amb monstre.

2 Comments
  • Pere Tubert Juhé

    8 d'Abril de 2016at12:34 Respon

    Amb en Jordi, cada vegada que mirem una pel·lícula que pintava molt bé però acaba sent un trunyot insuportable diem que “ens han fet un Pandorum”.

  • Juan Aranda

    8 d'Abril de 2016at13:01 Respon

    Tot i que reconec que Pandorum no és cap obra mestra de la ciència ficció, m’agrada força, més per la molt treballada atmosfera i per un desordre de fetixisme tecno-espacial meu derivat d’un visionat gaire traumatic de Alien. A més, des de que es va fer Pandorum el 2009 només Crawlspace, Cargo o Prometheus m’han servit per a apaivagar les meves crisis agudes de iconolatria xenomorfa.

Post a Comment