web analytics
Title Image

Parallels

4

Tard. Massa tard vaig assabentar-me de que Parallels havia de ser una mini-sèrie de la Fox Digital Studios per Netflix, molt en la línia de The Lost Room, Sliders, o fins i tot Lost. En algun moment donat, els realitzadors van pensar que els vuitanta minuts llargs del capítol pilot bé podien donar per pel·lícula. I així es va fer.

No sé si el motiu de tan magne replantejament va ser la fallada d’aquest primer episodi o raons menys obvies per l’espectador ocasional. Intueixo que, com a pilot, el capítol no havia d’acabar de funcionar, sigui per la manca d’un plantejament més original o la futilitat d’una exposició poc atractiva en termes generals (un edifici que “salta” entre dimensions paral·leles? només tres joves protagonistes?). Sense cap mena de dubte, la velocitat que s’imprimeix a la trama, ofegant ràpid la imaginació i suspicàcia de l’eventual seguidor, havia de corrompre greu la bona voluntat de l’espectador televisiu.

Com a Lost i altres sèries d’èxit, el pilot aquest, ara convertit en llargmetratge, proposava un plantejament inicial concret i complex alhora, i introduïa algunes incògnites engrescadores a mode de ganxo. Al mateix temps, però, la trama rebenta moltes de les seves eventuals possibilitats i no l’encerta gens a l’hora d’exposar un escenari genèric suggerent i una deriva prou inquietant. En pocs minuts, ja hem vist més del que era estrictament necessari i dubtem que la història, tal i com està plantejada, pugui proporcionar gaire més que respostes a algunes de les incògnites plantejades. A algunes, que no a totes, cosa que encara empipa més. Per què seguir la sèrie, llavors?

Les presses també originen situacions molt poc creïbles, com la notable adaptabilitat i l’habilitat per l’electrònica d’un dels secundaris. El comportament del mateix és, de fet, extremadament esbiaixat, i que faci el que fa només denota una forta manca de recursos per part dels guionistes.

El metratge tampoc funciona com a pel·lícula per lo poc que li resta de sèrie. Decidits a llançar el film en format televisiu, es podrien haver esmerat en polir-ho una mica, la veritat. Aquest aspecte és especialment molest arribats el destrempant “final”, que no l’és pas i que et deixa amb una important sensació d’haver fet molt el panoli. Això ja m’havia passat abans, i al cine per més delicte, amb The Last Airbender, que també finalitza en un fragant coitus interruptus bastant empipador. Que hagi una segona part cantada no em molesta pas, però, com a mínim, els realitzadors s’haurien de dignar a concloure el segment que ocupa la part vista i tancar algunes de les subtrames plantejades. Això és, que valgui la pena el visualitzat de la primera pel·lícula, independentment de les seqüeles per arribar. Si no deixen satisfet l’usuari, no poden esperar que més tard hi torni, i per molt que el cardi no conèixer la resposta a les incògnites plantejades. Per la meva part, ja està tot vist, i dormiré ben tranquil sense necessitat de conèixer la continuació.

No Comments

Post a Comment